L’evangeli del segon diumenge de Pasqua ens presenta el relat de l’aparició de Jesús als deixebles, que es trobaven reunits en diumenge, com ens diu l’evangelista Joan. Les aparicions del ressuscitat sempre tenen lloc en el marc de la comunitat cristiana reunida, mai fora d’ella. No tenen com a objectiu “demostrar” al món la seva nova realitat, sinó confirmar la fe de la comunitat. Jesús, continua l’evangelista, els mostrà les mans i el costat, per donar a entendre que el Jesús ressuscitat és el mateix que el crucificat, no un altre.
Tant la setmana de pregària per a la unitat dels cristians com el dia dedicat a la Paraula instaurat pel Papa Francesc tenen motius de sobres per merèixer la nostra atenció.
Sovint s’ha mal interpretat el tema de la divisió dels cristians, pensant que, en els seus inicis, no existia cap divisió entre els ells sinó que hi havia una perfecta harmonia que s’hauria deteriorat amb el pas de la història. Res més lluny de la realitat.
Sovint parlem de cinema espiritual quan ens referim a pel.lícules que tracten sobre temes específicament religiosos, però en canvi no som tan proclius a parlar-ne quan es tracta de pel.lícules que tenen una implícita – o clara – dimensió espiritual encara que aparentment no ho sembli. Hi ha moltes pel.lícules en la història del cinema que parlen directament de temes religiosos, però n’hi ha també moltes d’altres que encara que aparentment no en parlin, el que realitat plantegen són qüestions espirituals de primer ordre.
Llegeix més:EL CINEMA ESPIRITUAL D’ANDRÉI TARKOVSKID’ençà que fou reconeguda la llibertat d’expressió, el concepte de “censura” ha deixat de ser vigent, almenys oficialment. De fet, però, continua havent-hi tipus de censura “no oficials”. Un d’aquest tipus de censura és el que Lluís Duch anomenava “autocensura”: la censura que el mateix autor s’autoimposa. Un altre tipus de censura – “censura velada”, per utilitzar l’expressió de Jesús Montiel (La última rosa) – és la que afecta les creences religioses, no pas a causa de la laïcitat legítima de l’Estat i de la societat, sinó a causa del laïcisme militant que impregna tota la nostra cultura.
Llegeix més:“CENSURA” LAÏCISTA
Passat ja un temps prudencial i sense urgències periodístiques, considero d’interès proposar una valoració amb més perspectiva de la figura del Papa emèrit. Em vull referir de manera especial a la columna publicada en aquest diari per Josep Maria Ruiz Simon el 17 de gener de 2023 amb el títol A l’ombra de Toynbee, en el qual l’autor fa referència a un escrit de Benet XVI - Sin raíces. Europa, relativismo, cristianismo, islam - en el que el Papa emèrit proposava, inspirant-se en l’historiador Arnold Toynbee, que els cristians “havien de veure’s a si mateixos com una minoria creativa i ajudar Europa a recuperar el millor de la seva herència”. La proposta - que al final va fracassar - que el preàmbul de la Constitucio Europea mencionés les arrels cristianes d’Europa era una disputa, diu Ruiz Simón, sobre el paper que havia d’interpretar la religió en la política europea i sobre si el seu reconeixemenrt com a part essencial de la identitat històrica d’Europa podia donar ales a certes pretensions eclesiàstiques de tutelar la concordança entre la interpretació dels drets dels ciutadans europeus i uns “valors de la UE” predefinits com a cristians.
Josep Maria Ruiz Simon, com gairebé sempre, veu encertadament el nucli del problema, però en el cas present crec que la seva anàlisi es queda en la superfície. La rellevància de la figura de Benet XVI no es pot limitar a dir, com fa Ruiz Simón, que l’extrema dreta ultraconservadora vol posar la qüestió de la identitat al centre del debat polític i convertir la religió en el nucli d’aquesta identitat, encara que tingui bona part de raó en el que diu; dit amb altres paraules, Ratzinger no era l’ideòleg de l’extrema dreta ultraconservadora. Benet XVI fou una de les ments més lúcides del nostre món contemporani. Proclamava un pensament crític envers la cultura contemporània, cosa que desagradava a molts. Potser per això va ser qualificat de Papa conservador, qualificatiu que sol tenir una connatació pejorativa quan, en realitat, un conservador es caracteritza per conservar la tradició, és a dir, allò que ens ha estat transmès. Una de les idees bàsiques de Benet XVI era la progressiva desaparició dels valors cristians en la nostra civilitació europea i occidental. No es tractava tant d’una lluita contra la secularització com de la pèrdua d’una tradició que empobreix l’home. Abandonar els valors de la cultura cristiana significa pèrdua d’humanitat. Per això insistia que Europa preservés les seves arrels cristianes, perquè aquesta herència forma part de la seva identitat així com de la identitat de la condició humana.
La cultura contemporània, denominada per Benet XVI cultura del relativisme - i que jo anomeno simplement decadència - era refractària a
acceptar aquesta crítica perquè posava en qüestió el seu hedonisme imperant i la seva negació de qualsevol jerarquia de valors. Quan no hi ha cap jerarquia de valors vol dir que tot val igual, que és el mateix que dir que res no val. Un diagnòstic que no està gens allunyat del que deia Nietzsche en el famòs paràgraf 125 de La gaia ciència que porta per títol “Déu ha mort”, un cant desesperat i agònic sobre el que comporta la mort de Déu com pocs han assenyalat.
Si el present no sempre ha sabut reconèixer el llegat del Papa emèrit, podem esperar que el futur sigui més complaent. Contràriament al que pensen molts, només es pot innovar des del coneixement de la tradició. Benet XVI, titllat de conservador, va sorprendre tothom quan va renunciar al pontificat. Feia més de sis-cents anys que cap pontífex no s’havia atrevit a trencar aquesta “tradició” en minúscula. Ratzinger va voler conservar la tradició en majúscules, però la seva lucidesa i intel.ligència no li va impedir de ser innovador en aquesta “tradició” menor.
Josep Hereu