Les converses intranscendents revelen, de vegades, qüestions molt rellevants. Així va succeir en una conversa tinguda en sortir de l’Església després de la celebració de la missa dominical entre un feligrès i el capellà, que aquell dia havia vingut a substituir el rector del poble. “Sembla que els capellans s’extingeixin”, va dir el feligrès. A la qual cosa va respondre el capellà: “No sé què s’acabarà abans, si els capellans o la gent que va a missa”. En aquestes dues frases hi ha continguda la situació actual de la pràctica religiosa.

No descobriré ara la crisi profunda en la que es troben les religions en general i el cristianisme en particular, sobretot aquí a la vella Europa. Tampoc és aquí el lloc adequat per analitzar-ne les causes, que són múltiples i de llarg abast. Em limitaré a fer una reflexió sobre com es pot desenvolupar en un futur pròxim o llunyà el cristianisme i la religió en general.
Si ens fixem en la pràctica religiosa aquí a Occident, és en general molt minoritària. Aquest no és, però, el problema més important. El més preocupant és que aquesta pràctica religiosa pot estar en perill d’extinció si ens fixem en la mitjana d’edat dels feligresos que freqüenten els centres de culte. En un termini no superior a 10 o 15 anys, es veurà fortament disminuïda, i en un període no superior a 25 o 30 anys pot quedar “tècnicament” desapareguda. Si a això li afegim que els pares que decideixen batejar els seus fills o donar-los formació religiosa són una ínfima minoria, que els qui decideixen contreure matrimoni eclesiàstic són també molt pocs, que la immensa majoria no fa la primera comunió i que cada vegada més els enterraments es fan als tanatoris tindrem un panorama més complet de l’estat de la qüestió religiosa a casa nostra. Revertir aquesta situació no sé si és possible. En cas que ho sigui, serà molt difícil.
La pregunta és: què podem fer? És difícil donar una resposta simple a una qüestió tan complexa. Més que donar una resposta, potser es pot pensar en quines són les característiques de la nostra cultura contemporània en relació a la religió per tal de poder anunciar allò que creiem. Sense pretendre ser exhaustiu, hem de tenir en compte que vivim en una època de postcristiandat. Els valors cristians, que havien configurat la societat i la cultura occidentals han deixat de fer-ho. La religió no forma part de la cosmovisió de l’home modern o contemporani. Anunciar el cristianisme a una societat postcristiana és més difícil que fer-ho a una societat no
cristiana. És el que es vol dir quan es parla de recristianitzar Europa. Amb l’agravant que alguns d’aquells que reivindiquen la recristianització d’Europa des del punt de vista polític li fan un flac favor a la religió.
Seria una pèrdua irreparable abandonar les arrels cristianes de la nostra cultura occidental, no sols pel cristianisme, sinó per la humanitat. Si perdem les aportacions del cristianisme empobrim enormement la concepció de l’home. En aquests moments, les noves generacions estan gairebé desarrelades d’aquesta tradició, com ho estan també de les altres que han configurat la cultura occidental. El panorama no és gens afalagador.
Crec que hem d’admetre que en un futur no gaire llunyà, el cristianisme serà una religió minoritària aquí a Europa. Pel que fa a la pràctica segur. Pel que fa a la cultura, costarà més d’abolir, per bé que existeixen intents per erradicar tot el que tingui a veure amb el cristianisme. Encara que els seguidors del cristianisme siguin una minoria, caldria evitar que es perdessin els valors culturals de la religió cristiana. I el fet de ser una minoria no tindria gaire importància si fos una minoria capaç d’influir en la societat.
Caldria potenciar la formació espiritual i intel.lectual, no només del clergat, sinó de tots els cristians. Si el món ens ha d’escoltar ha de ser perquè allò que diem o anunciem és digne de ser escoltat, perquè amb aquest anunci els nostres contemporanis comprenen millor la seva existència i troben un sentit a la mateixa que no han trobat enlloc més.

Josep Hereu