LES DUES CULTURES: UNA APOSTA PEL DIÀLEG
L’autor anglès C.P. Snow va pronunciar una conferència a Cambridge el 7 de maig de 1959 sobre la ruptura de la comunicació entre ciències i humanitats - les dues cultures -, que el mateix autor va reprendre en una nova publicació l’any 1963. Tant la conferència com la publicació van suscitar intensos debats, que podriem dir que han arribat fins al dia d’avui. Així sembla confirmar-ho el reportatge de La Vanguàrdia del dia 22 d’abril de l’any en curs que porta per títol Tolstoi entra a Medicina, on s’anuncia que la Facultat de medicina de la UPF impulsa una matèria d’Humanitats per “tornar l’ànima a la professió”, una proposta que forma part del moviment internacional The Doctor as Humanist. Jonathan McFarland, president d’aquest moviment internacional, afirma que “Art i medicina sempre van anar junts fins que es va tecnificar la professió i el metge es va anar allunynant del pacient”. Altres universitats s’estan obrint camí en aquest sentit, integrant la cultura, l’art i l’ètica, com la UPC a Barcelona o la Carles III a Madrid.
BLAISE PASCAL (1623-1662)
Aquest any celebrem el 400 aniversari del naixement de Pascal, un dels autors de referència de la ciència, del pensament i del cristianisme. Com a científic va trencar amb la “cultura científica” de la seva època: sabia que el raonament purament deductiu era improcedent en física; però també va trencar amb la “cultura teològica”, que es dedicava a raonar sobre els dogmes en comptes de llegir l’Evangeli i els Pares de l’Església. Si l’experimentació fonamenta la ciència humana, la revelació fonamenta la ciència divina. El paper de la raó és limitat en ambdos casos.
EL DOLÇ ENCANT DE LA DECADÈNCIA
L’estiu és una època en què es solen manifestar amb més evidència algunes de les característiques de la nostra societat. Multituds de gent que es passegen pels nostres carrers i places, que habiten les nostres cases, que poblen els nostres mitjans de comunicació o ocupen càrrecs en les nostres administracions són els portadors d’aquest Zeitgeist: en les seves converses rarament hi ha cap al.lusió a obres clàssiques de la literatura, a cap tema que mostri una certa inquietud, a cap pel.lícula que desperti un cert interès o a cap obra musical destacable. Es limiten a llibres de “disseny”, pel.lícules de moda o temes banals. Poden tenir estudis universitaris i cobrar sous superiors a la mitjana. L’objectiu més destacat de la seva vida sol ser una diversió sens fi, ignorant allò que deia Pascal del “mal infinit” (que mai se’n té prou), o que Schopenhauer comparava amb l’aigua salada, que com més se’n beu més set es té. Un exemple paradigmàtic, només un, del que estic dient són les raves que tot sovint ens importunen. Fins i tot el qui ocupen càrrecs en les administracions utilitzen aquests càrrecs, moltes vegades, per impulsar aquesta diversió sens fi sota l’eufemisme de la cultura, cosa que ha causat en ocasions les protestes de veïns a qui, en lloc de protegir com seria el seu deure, desprotegeixen, amb l’ànim d’acontentar tothom i no tenir en compte els drets que són vulnerats. Alts càrrecs de les finanaces i de la política han vist incrementat el seu poder adquisitiu gràcies a una tergiversació de les lleis de l’economia en benefici propi, ignorant que l’economia tenia com a objectiu el repartiment equitatiu de la riquesa. La llista podria continuar.
CIÈNCIA I PODER
Les relacions que el poder ha mantingut amb la ciència es remunten a l’antiguitat. El director de cinema Jerzy Kawalerowicz ho va posar de manifest en la pel.lícula Faraó (1966), on mostrava la utilització perversa que feia la casta sacerdotal d’Egipte dels seus coneixements en astronomia per mantenir sotmès al poble ignorant. Segles després, aquesta relació no ha desaparegut, encara que es presenti de manera més subtil.