La festa de Nadal torna com cada any seguint el cicle de la naturalesa que ens marca el calendari: el solstici d’hivern. Els cicles de la naturalesa representen “l’etern retorn del mateix”, per utilitzar l’expressió de Nietzsche, que s’imposen de manera inexorable. La naturalesa, però, no és l’única figura de l’etern retorn; n’hi ha una altra que no es refereix a la naturalesa sinó a la història: es tracta de la memòria, “el present del passat” com deia sant Agustí. Heus aquí dues maneres de retorn del passat: una, la naturalesa, que retorna sense que nosaltres hi intervinguem; l’altra, la memòria, que requereix la nostra col.laboració.

El cristianisme va adoptar la festa del solstici d’hivern per fer-la coincidir amb el naixement de Jesucrist, el nou sol de la humanitat. Així el Nadal – que no fou la primera festa que va celebrar el naixement de Jesucrist: fou l’Epifania – es convertia en una festivitat de referència per a la nostra cultura occidental cristiana fins al dia d’avui. Aquesta adopció, però, no va significar una sacralització de la naturalesa, sinó una humanització de la història. La naturalesa no és “un déu del qual depenguem absolutament”, com diu Karen Amstrong al seu llibre Naturaleza sagrada. L’únic sagrat pel cristianisme és l’home. Per això el Déu judeocristià no es va encarnar amb cap realitat de la naturalesa, sinó en un home, convertint així en sagrada la condició humana. El relat de la creació del llibre del Gènesi és, entre altres coses, una crítica a les religions de la naturalesa, ja que totes les realitats naturals – sol, astres, etc. que eren considerades divinitats en les religions de la naturalesa – són dessacralitzades; només l’home és creat a imatge i semblança de Déu.
És important recordar que celebrar el Nadal – en un moment en què aquesta festa ha adquirit tants sentits – vol dir fer memòria del naixement de Jesucrist. I fer memòria significa fer present una realitat passada, com deia sant Agustí. La història no es repeteix com la naturalesa – els esdeveniments històrics són únics i irrepetibles –, però els fem presents quan els celebrem i els recordem. De nosaltres depèn que la tradició cristiana de la festa de Nadal perduri i que la humanitat no perdi aquest punt de referència, potser el més important de la seva llarga història, que va començar amb Abraham quan va abandonar el culte de les religions de la naturalesa a Canaàn per emprendre el camí del monoteisme, que ha estat la base més important per la defensa de la igualtat dels homes, ja que tots són, pel sol fet de néixer, iguals.

Josep Hereu