Totes les estacions de l’any tenen la seva bellesa, però la tador té una bellesa especial que no sempre sabem copsar. Després de l’exhuberància de la primavera i l’espledor de l’estiu, la tardor ens mostra la cara minvant de la naturalesa. El verd ple de vida de la primavera i el roig de plenitud de l’estiu deixa pas al groc esmorteït de la tardor, preludi de l’hivern: fulles seques formant una alfombra sota els arbres, camps llaurats a l’espera de la sembra, flors mustiues que ja no fan cap flaire. I tanmateix, la natura minvant de la tardor té una bellesa podríem anomenar “reflexiva”.

Si la primavera ens invitava a sortir i a gaudir de la naturalesa naixent, la tardor ens invita a recollir-nos i a reflexionar, com si la natura mateixa ens estés oferint aquesta oportunitat. Perquè tota reflexió necessita recolliment i serenitat. Són tantes les coses que podem pensar en la intimitat de la nostra singular existència, que sovint ens passen desapercebudes per la seva banal quotidianeïtat: la bellesa dels boscos de colors variats, el dolç batec de la pluja suau, la remor del vent que bufa, el descans merescut després del treball estival, l’escalfor de la llar a la vora del foc, la memòria dels qui han mort, l’esperança dels qui naixeran.
Algú pot pensar que el món que seguia l’ordre de la naturalesa ha estat engolit per l’era industrial, que ha acabat per imposar-nos la seva llei. Ja no tenim contacte directe amb la natura, vivim en aglomeracions urbanes que ens submergeixen en l’anonimat, ens desplacem a velocitats supersòniques que ens impedeixen gaudir del que veiem o sentim. L’home ha quedat dislocat, per utilitzar l’expressió del filòsof Nicolas Grimaldi, en el mon que l’envolta. I tanmateix, l’home segueix cercant allò que el fa més humà i es continua formulant les mateixes preguntes de sempre. Com podem, doncs, tornar a gaudir d’una vida més humana sense posar en entredit als progressos que la mateixa humanitat ha aconseguit?
Hi ha la temptació de pensar que s’ha de retornar a un estil de vida d’acord amb la naturalesa renunciant als progressos que la ciència o la tècnica ens han proporcionat. Aquesta postura, defensada per alguns grups, així com també per determinades entitats ecologistes, no és la més idònia. No s’ha de renunciar ni a la ciència ni a la tècnica per reconciliar-nos amb una vida més humana, tan sols se les ha de posar al seu lloc. I el seu lloc consisteix en què tant l’una com l’altra han d’estar al servei de l’home, i no a la inversa. La producció no s’ha de regir només pel
rendiment econòmic, sinó pel benestar a la humanitat. La ciència i la tècnica no han de fer tot allò que és possible fer pel sol fet de ser possible, sinó que s’ha de mirar si la seva finalitat és beneficiosa o perjudicial per a la humanitat. I així tantes altres coses.
Depèn de cadascú de nosaltres que tot això sigui realitat. Perquè si bé és cert que no sempre hem de renunciar als progressos de la ciència i de la tècnica, sí que hem de ser capaços de renunciar a l’ús indegut que fem d’aquests progressos. I això sí que està al nostre abast. En un àmbit tan sensible com el de l’alimentació, per exemple, que és un dels que més contamina, podem contribuir-hi comprant productes de proximitat; en el de la mobilitat, utilitzant responsablement els mitjans de transport i no fent viatges innecessaris pel simple fet que són econòmics; i així successivament. Canviar de manera de viure per fer un món més humà no és anar contra el progrés, sinó contra els interessos d’alguns i l’hedonisme d’uns altres que només pensen en si mateixos sense tenir en compte la resta. El temps de tardor és una bona ocasió per reflexionar-hi.

Josep Hereu