El filòsof francès Michel Henry va publicar fa temps un assaig que porta per títol La barbàrie. El llibre parteix de la constatació paradoxal que la nostra època es caracteritza per un desenvolupament sense precedents del saber que va aparellat amb l’esfondrament de la cultura. Per primera vegada en la història saber i cultura divergeixen, fins al punt que el triomf del primer comporta la desaparició de la segona. Com és possible, hom es pregunta, que el saber comporti la desaparició de la cultura?

L’origen d’aquesta situació la trobem – seguint M. Henry – quan Galileu declara que el coneixement sensible, que ens fa creure que les coses tenen colors, olors, sabors, que són sonores, agradables o desagradables, era fals i il.lusori. L’univers real, diu Galileu, està compost de cossos materials insensibles, de manera que el seu mode de coneixement no és la sensibilitat – variable segons els individus –, sinó el coneixement geomètric i racional de la naturalesa material, aquest és el nou saber que ocupa el lloc de tots els altres i els foragita a la irrellevància.
La proposta de Galileu, a la base de la ciència clàssica moderna, elimina la nostra subjectivitat com a font de coneixement: les nostres impressions, les nostres emocions, els nostres desitjos i passions. La vida, tal com l’experimenta cadascú de nosaltres, es troba despullada de tota realitat veritable que la faci apte per al coneixement. La qual cosa afecta directament la cultura que, arrelada a la vida, no és res d’altre que el conjunt de respostes patètiques que la vida s’esforça d’aportar a l’immens desig que la travessa, respostes que es fan paleses en l’art, en l’ètica i en la religió. En la societat – entesa com una comunitat de vivents – la cultura és a tot arreu, perquè la vida és un valor essencial: tot és disposat en funció d’ella.
Aquesta finalitat ha estat abandonada, segons M. Henry, i amb ella la vida com a valor essencial. L’hem substituïda per una tècnica – desconeguda fins aleshores – que ja no té la seva arrel en la subjectivitat dels cossos vivents, sinó que consisteix a fer tot el que es pugui fer en l’univers cec de les coses, sense cap altra consideració que no sigui, potser, la del profit. Com si l’economia fos l’única que ens pogués salvar. Aquesta nova tècnica d’essència purament material, estrangera ella mateixa a tota prescripció ètica, és la que dirigeix el nostre món esdevingut inhumà en el seu principi mateix.
La ciència moderna, amb els seus resultats extraordinaris, no és una forma de cultura, la més essencial i la més innovadora que hi ha avui en
dia? La ciència només serà una forma de cultura a condició de no rebutjar ni la subjectivitat ni la sensibilitat, sense les quals el contingut de les idealitats científiques no por ser significatiu per a nosaltres. La ciència ha de recuperar la pregunta per la finalitat dels seus actes i posar-se de nou al servei de la vida si no vol convertir-se en inhumana. Tal com diu M. Henry, cap problemàtica teòrica no és veritablement autònoma, sinó que està subjecta a d’altres finalitats que no són els simples processos cecs inherents a les possibilitats cientificotècniques de la seva realització.
Mai agraïrem prou a la ciència els beneficis que ha aportat a la humanitat, però potser tampoc mai no denunciarem amb prou contundència les contrarietats que li ha fet sofrir. El científic no es pot excusar dient que ell només fa ciència, i que com a científic no és responsable de les aplicacions que les seves descobertes puguin tenir. Aquest és un fals dilema. La ciència és una activitat humana, i com a tal és responsable dels seus actes i està subjecta a les seves conseqüències com qualsevol altra activitat humana. No es tracta en absolut de qüestionar l’objectivitat ni la legitimitat de la ciència, sinó la seva pretesa neutralitat. Melwin Kranzberg deia que la tecnologia no era ni bona, ni dolenta, ni neutral. El mateix podem dir de la ciència.
***
Que els beneficis de la ciència han contribuït al benestar de la humanitat i a la seva felicitat està fora de tot dubte. Però també ha causat perjudicis irreparables. A tall d’exemple, mencionem només les armes de destrucció massiva, com són les armes nuclears, químiques o bacteriològiques. La finalitat d’aquest tipus d’armament és de sobres conegut pels científics que les dissenyen. El cas de la primera bomba atòmica n’és un exemple patent. Albert Einstein va enviar una carta al president dels Estats Units advertint-lo del perill que suposava que els alemanys arribessin a obtenir l’arma abans que els aliats. Científics i tècnics de tot el món, liderats per Robert Oppenheimer, van aconseguir la primera bomba atòmica al desert de Los Àlamos, als Estats Units, en el que es coneix com el projecte Manhattan. Albert Einstein, després de ser conscient dels seus efectes devastadors, va escriure una segona carta demanant que no s’utilitzés mai aquest enginy. Però ja era massa tard.
Aquests dies hem sabut que a la ciutat de Wuhan, epicentre del coronavirus, hi ha un dels laboratoris més grans del món que manipulen tot tipus de virus. Alguns científics han alertat de la perillositat d’aquests experiments, però l’activitat no s’ha aturat. S’ha especulat sobre si el Covid-19 podia provenir d’aquest laboratori, cosa que ha estat
desmentida per la comunitat científica internacional. Però això és irrellevant pel tema que ens ocupa, a saber, l’oportunitat d’investigar sobre certes coses que sabem amb tota seguretat que només poden ser nocives per a la humanitat.
Potser si els científics i tècnics que van participar en el projecte Manhattan o els que participen en tota mena de projectes d’armes de destrucció massiva haguessin supeditat les seves recerques al sentiment d’humanitat i haguessin reflexionat sobre la finalitat de tals experiments, no els haurien dut a terme. La qual cosa hagués estat altament beneficiosa per a la humanitat, que es troba abocada d’aquesta manera a la bogeria, com diu M. Henry, de la seva autodestrucció massiva. Potser si no haguessin abandonat els seus sentiments de compassió, de tendresa o de bondat – sentiments tots ells profundament humans – en les seves recerques científiques, haurien pensat més en les víctimes d’Hiroshima i Nagasaki o en les víctimes d’armes químiques o bacteriològiques. Per què només en determinats àmbits, com per exemple la biotecnologia, els investigadors s’han autoimposat límits a les seves recerques? Per què no ho han fet en altres àmbits, com el de les armes de destrucció massiva, que són tan devastadores per a la humanitat?
Es pot revertir aquesta situació? En l’actual estat de coses és una tasca més aviat difícil. Per molts motius: polítics, econòmics, estratègics, etc. Però sobretot perquè caldria recuperar allò que Galileu va menystenir: la subjectivitat vital de l’ésser humà, amb les seves emocions, les seves angoixes, els seus sentiments i les seves eperances. Allò que constitueix la seva més pregona humanitat. Allò que coneixem com a humanitats, i que ens constitueixen com a humans. Les humanitats, tanmateix, no tenen un futur gaire afalagador. Han quedat arraconades dels programes d’ensenyament – i, per consegüent, de la vida – i van camí de ser residuals, en benefici de les matèries considerades útils. Les humanitats es considera que no tenen cap utilitat, per la qual cosa són considerades innecessàries i inútils. Tanmateix, potser hi ha un error en aquesta apreciació. Certament, allò que anomenem humanitats no tenen cap utilitat concreta com la poden tenir la biologia, la química o les telecomunicacions, però les humanitats ens fan pensar, i pensar és el que ens fa humans. És la utilitat d’allò inútil, com diu Nuccio Ordine en un llibre que porta el mateix títol.
La religió ja fa temps que no forma part de la cosmovisió de l’home modern, però estan també en vies d’extinció la literatura, l’art, la filosofia i tot allò que anomenem humanitats. Això és el que hauria de formar part de l’educació bàsica de tothom, perquè és el que ens fa humans. Podem
ser molt experts en qualsevol àmbit de la ciència o de la tècnica, però cap ciència ni cap tècnica no ens donarà elements de reflexió per prendre decisions de com hem d’actuar. Cap àmbit de la física no ens dirà si val la pena construir o no la bomba atòmica. Ni cap llei positiva ens dirà el que és la justícia. És difícil que un magistrat imparteixi justícia si no ha llegit mai cap pàgina de Shakespeare, de Dostoievski o de Sòfocles, per posar només aquests exemples. És igualment difícil que un científic posi límits a la seva investigació si no ha llegit mai obres literàries com Frankenstein de Mary Shelly, o no ha visionat mai cap pel.lícula de ciència-ficció com Blade Runner o Gattaca. No es tracta que ens “il.lustrem” amb les humanitats, sinó que ens facin pensar. Només d’aquesta manera podrem recuperar la vida com a finalitat del sentit de l’existència i no estar abocats al precipici de l’autodestrucció. Pensem que la barbàrie no és un pas previ a la cultura, sinó que ve sempre després de la cultura i n’és una perversió. No es tracta que la ciència renuncïi als seus objectius legítims, sinó que retrobi el seu lloc en l’àmbit d’allò humà.

Josep Hereu