Dante Alighieri, de qui celebrem aquest any el setè centenari de la seva mort, és un dels grans poetes que ha donat la historia de la humanitat. La Divina Comedia ha de ser considerada com una de les obres mestres de la literatura universal, al costat d’altres no menys importants com la Ilíada i l’Odissea d’Homer, el Faust de Goethe, el Quixot de Cervantes, l’Ulisses de Joyce, Els miserables de Victor Hugo, Crim i Càstig de Dostoievski, Anna Karenina i Guerra i Pau de Tolstoi o qualsevol de les tragèdies de Shakespeare, per mencionar-ne només algunes de les més conegudes.

Tot aquests autors són profunds coneixedors de l’ànima humana i la seva lectura és indispensable per comprendre la nostra condició. Cap d’aquests autors, tanmateix, no es deixa resumir o explicar en unes poques paraules. La seva lectura és insubstituïble.
En el cas de la Divina Comèdia, es tracta d’una obra de finals de l’època medieval, que presenta una cosmovisió molt diferent de la nostra. En ella ens parla una altra època, i ens diu coses que segurament no encaixen amb la nostra concepció del món d’homes moderns. Raimon Panikkar deia que la Divina Comèdia era l’última “cosmovisió” que s’havia escrit a Occident, perquè en ella hi trobaven el seu lloc tots els elements del cosmos i del saber. A la Divina Comèdia no hi sobra cap paraula ni hi ha cap omissió o oblit destacat. Quina diferència amb el Faust de Goethe, on ja no és possible englobar tot el saber en una cosmovisió, i Faust ha de fer un pacte amb el diable a canvi de coneixement. L’atomització del saber de l’època moderna i contemporània farà per sempre més impossible aquella cosmovisió englobadora i jerarquitzada de Dante. Potser per això és més necessari que mai llegir-la de nou.
L’aspecte més important a tenir en compte, tanmateix, és que la Divina Comedia ofereix una cosmovisió “teològica”, una connotació que també sembla desapareguda per sempre. La religió, en efecte, no forma part de la cosmovisió de l’home modern, com sí que en formava part del món de Dante. Hi hem perdut o hi hem guanyat amb aquest canvi? Es tracta realment d’un progrés? Són preguntes que no admeten una resposta simplista ni precipitada. Tampoc no es tracta de posar en qüestió tot el que la ciència ha assolit per mèrit propi, sinó de ponderar què hem perdut o què hem guanyat amb allò que Nietzsche va anomenar “la mort de Déu”. Llegir o rellegir el patètic paràgraf 125 de El gai saber, on Nietzsche proclama la mort de Déu, pot ser un exercici molt adient per il.luminar la lectura de la Divina Comèdia. Dir que Déu ha mort no és una
afirmació inòcua segons Nietzsche, sinó que està carregada de conseqüències per a la vida humana. La mort de Déu no és només la mort d’un ésser més o menys important, o la supressió d’una hipòtesi que ja no és necessària – com va dir el físic Laplace a Napoleó – sinó que és la mort de tot sentit per a l’existència humana. Aquest és el drama de la condició humana que pocs, com Nietzsche, han vist.
Tant la cosmovisió antiga com la medieval estava presidida per la idea de límit. Per als antics, el límit de l’univers físic era el topós ouranós; per als medievals, la realitat creada estava per sota de Déu. Aquesta idea de límit va desaparèixer amb la ciència renaixentista, on es passa d’un “cosmos tancat” a un “univers infinit”, per utilitzar l’expressió d’A. Koyré. Aquest univers renaixentista, no només no té límits, sinó que tampoc no té per centre l’home, com sí que el tenia l’antic. És una concepció de l’univers que ha exclòs tot el que és humà – sentiments, valors, etc. – de la pràctica de la ciència en favor d’una objectivitat matemàtica i geomètrica que ens ha conduït, com molt bé diu Michel Henry, a la barbàrie, palesada en la possibilitat d’autodestrucció del nostre planeta.
La lectura o relectura de la Divina Comèdia, no només ens pot dir coses, sinó que ens pot ajudar a repensar la nostra cosmovisió. Precisament perquè ens evoca un món que no és el nostre, pot posar en qüestió coses que nosaltres tenim per evidents i inqüestionables. No es tracta dubtar dels nostres sabers, sinó de la finalitat dels mateixos i de recuperar la centralitat de l’home en allò que A. Lovejoy anomena la “gran cadena de l’ésser”. L’home no és un ésser més entre els molts que poblen l’univers, sinó que és “la meravella més gran de totes”, com deia Sòfocles, o la “imatge i semblança de Déu”, com diu la Bíblia.
El papa Francesc, en la seva carta apostòlica “Candor lucis eternae” amb motiu del VII centenari de la mort de Dante, ens exhorta, tal com havien fet alguns dels seus predecessors, a acollir el seu testimoniatge i a deixar-nos il.luminar per la bellesa de la seva literatura i per la profunditat del seu pensament. Dante, diu el papa Francesc, és profeta de l’esperança, cantor del desig humà i poeta de la misericòrdia de Déu i de la llibertat humana.

Josep Hereu