La tolerància s’ha convertit en un valor tan indiscutible dins la nostra cultura contemporània, que poca gent gosa posar-la en qüestió. El seu contrari, la intolerància, no només no gaudeix de bona premsa, sinó que és censurada cada vegada que algú insinua una certa connivència amb ella. Això ens ha portat a una situació en la que ser tolerant vol dir simplement “deixar fer”, sense cap dret – no ja a prohibir o censurar – sinó ni tan sols opinar en contra. D’aquesta manera, la tolerància no és res d’altre, moltes vegades, que permissivitat, i el resultat final és un deteriorament de la convivència en benefici dels més astuts o dels més agosarats. Ser tolerant no és el mateix que ser permissiu. Massa sovint confonem la permissivitat amb una dubtosa tolerància.

En realitat, la tolerància s’ha predicat a gairebé totes les èpoques, tot i que per motius diferents. Un dels moments històrics més emblemàtics de la tolerància va tenir lloc al segle XVII, quan van acabar les guerres de religió a Europa amb la proclamació de la pau de Westfàlia l’any 1648. Els filòsofs il.lustrats es van constituir en apòstols de la tolerància en matèria de religió, buscant allò que unia més que no pas allò que separava les diferents creences religioses. Així va sorgir el concepte de “religió natural”, una mena de religió racional que feia innecessària qualsevol revelació històrica. Diversos són els autors que van contribuir a consolidar aquest concepte, però no tots els qui van escriure sobre la tolerància van ser tolerants, com per exemple John Locke. En la seva Carta sobre la tolerància, Locke considera que s’han de tolerar totes les confessions religioses, però hi ha tres excepcions: els ateus – perquè no són de fiar –, els catòlics – perquè depenen d’un príncep estranger –, i aquells que són intolerants amb les altres religions – que són els musulmans, encara que no ho digui explícitament.
La qüestió sobre la tolerància religiosa no es planteja avui de la mateixa manera que al segle XVII, però el text de Locke – i no només el seu – encara pot tenir certa vigència, quan diu que no s’han de tolerar aquells que són intolerants amb els altres. És sabut de tothom que estan desapareixent comunitats cristianes mil.lenàries a països com Síria o l’Iraq, i que els coptes a Egipte estan sent assetjats sense gaires contemplacions. També és conegut de tothom que a molts països oficialment musulmans no és permès cap culte públic cristià ni cap construcció de temples cristians. A Occident, en països de llarga tradició cristiana, encara que oficialment laics, són permesos tant la construcció de mesquites com el culte islàmic.
No es tracta pas de paralitzar o de prohibir aquesta realitat, però sí d’exigir una reciprocitat que no es dóna en molts països musulmans.
La manera més eficaç de combatre la intolerància en matèria de religió és potenciant la formació i el pensament crític. Aquest és, sens dubte, el millor remei contra el fanatisme. Una formació religiosa rigorosa i crítica evitaria certes radicalitzacions i obriria horitzons a molts individus que ignoren la dimensió religiosa de la persona humana o tenen actituds fanàtiques en temes de religió. La formació religiosa, però, ha estat bandejada de l’espai educatiu públic i ha estat monopolitzada per persones de dubtosa credibilitat que sovint han radicalitzat el missatge i han abonat el fanatisme. El president francès Emmanuel Macron va dir en certa ocasió – quan encara no era president – a propòsit d’un atemptat perpetrat per radicals islamistes, que els autors de l’atemptat havien nascut a França i havien estat educats en els principis de la República: “Alguna cosa hem fet malament”, va dir Macron, perquè es produeixin coses com aquestes. Potser amb una formació religiosa crítica i rigorosa – i accessible des de l’escola pública – sense necessitat de cap adoctrinament, es podrien reconduir certes conductes i evitar certs desastres. Però el laïcisme – que no la laïcitat legítima i necessària de l’Estat – imperant en la nostra cultura ho impedeix.
El mateix podríem dir respecte a altres àmbits de la vida. L’exaltació fanàtica i desmesurada de certes actituds fan dubtosa la tolerància que reclamen. La discreció i el sentit comú, més que no pas l’exhibicionisme agressiu, són les millors aliades de la tolerància. Ser tolerant no vol dir permetre-ho tot. Hi ha coses en les que s’ha de ser tolerant, coses en les que es pot ser tolerant i coses que no s’han de tolerar. No es pot tolerar, per exemple, l’enaltiment o la justificació del terrorisme, i s’ha de tolerar la diversitat d’opcions polítiques en una democràcia. No és més tolerant el qui ho tolera tot, sinó aquell que sap discernir allò que es pot i allò que no es pot tolerar. Podriem dir que la tolerància també té els seus límits, com els drets també els tenen. El límit dels nostres drets són els drets dels altres, com deia John Stuart Mill. Una societat que ho tolera tot acaba per permetre-ho tot, desfent així la cohesió social imprescindible per assegurar la convivència.

Josep Hereu