Main menu

“Ningú no pot viure sense esperança”. Aquestes paraules foren pronunciades per un presidiari d’un camp de concentració que no podia esperar res d’altre que no fós el sofriment i la mort. I, tanmateix, considerava que una vida sense esperança no tenia sentit. L’esperança, certament, dóna sentit a les nostres vides, però no tot el que es presenta sota el nom d’esperança ho és realment. De vegades confonem l’esperança amb la il.lusió o, fins i tot, amb la quimera. Hi ha esperances sensates i “esperances” infundades o insostenibles.

Esperar un futur millor, un món més just, una distribució més equitativa de la riquesa o una humanitat en pau són esperances legítimes que es poden convertir en miratges quan veiem que no les assolim. Quan observem que aquests objectius s’allunyen, com s’allunya l’horitzó quan caminem, caiem en l’escepticisme o en la indiferència, quan no en la desesperació. I oblidem que, quan caminem, l’horitzó s’allunya a mesura que nosaltres avancem. Mai no atraparem l’horitzó, però això no ens impedeix caminar.
L’esperança és l’horitzó que ens fa avançar, no la il.lusió que ens causa desencís si no s’acompleix. L’esperança no ens fa desentendre de la realitat quotidiana sinó que ens hi aboca de manera encara més compromesa. De cap manera l’esperança no ens fa desentendre del nostre món – com pretenia Rousseau – ni és alienadora – com volien Feuerbach i Marx – ni es confon amb la il.lusió – com sostenia Freud. Al contrari, precisament perquè tenim esperança volem fer reals els nostres objectius de justícia, equitat o pau, malgrat el desmentit demolidor de la història humana. No és insensat pensar això? No és més aviat cert que mai no existirà un món just, equitatiu o en pau? Quin sentit té, aleshores, esperar que això s’acompleixi?
Aquells que esperen que aquestes fites es facin plenament realitat esperen, certament, en và, perquè aquesta esperança mai no arribarà, com el Godot que esperen els dos protagonistes del drama de Samuel Beckett Tot esperant Godot1, que mai no arriba. Aquest Déu no arribarà mai. No cal que l’esperem. El Déu que hem d’esperar és el que està present en els altres homes, els nostres germans. Elie Wiesel ho diu de manera diàfana quan explica que, en el camp de concentració on es trobava, un dia van penjar diversos presos perquè s’havien intentat evadir.
1 Godot, en el drama de Beckett, fa referència a Déu (God en anglès), un Déu que no arriba mai.
Els presoners estaven obligats a desfilar davant d’ells quan ja estaven penjats. Al seu darrere algú va dir: “on és Déu?”. Elie Wiesel va respondre: “És aquí, penjat en aquest patíbul”. El Déu que hem de reconèixer i esperar és el que està present en els altres: “Tot allò que feu a un d’aquests més petits, a mi m’ho feu”, trobem escrit en la paràbola del Judici Final.
L’esperança no ens fa desentendre en absolut de la realitat present, sinó que ens estimula a treballar-hi per transformar-la. Perquè el que esperem és que sigui salvat allò que hem fet durant la nostra vida terrenal, encara que la història i els homes no hagin assolit plenament allò que anhelen. L’esperança no és cap utopia que es realitza, sinó l’horitzó que ens indica els límits de la nostra visió. Precisament perquè ens indica els límits, ens permet pensar que hi ha un més enllà de l’horitzó, encara que ens sigui impossible veure’l. És il.lusió, alienació o promesa el que hi ha més enllà de l’horitzó? El que hi hagi més enllà de l’horitzó no és, certament, ni de l’ordre de la certesa ni de l’ordre de la probabilitat, sinó de l’ordre de la promesa: és esperança. Nietzsche deia que l’home és l’únic animal capaç de prometre. La promesa de la nostra esperança és la del Déu fet home, Jesucrist, a qui esperem trobar al final del nostre caminar per la vida. Una esperança que sobrepassa l’ordre de la raó, absurda – com diria Kierkegaard, i tanmateix esperança.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment