“Al principi existia la paraula”, llegim en el pròleg de l’evangeli de sant Joan. La paraula és la primera realitat – no pas en sentit cronològic, perquè la paraula no té origen – sinó en el sentit de fonament. Fent una paràfrasi de Goethe quan diu que “Tot depèn de l’or, que en som de pobres”, podríem dir nosaltres que “Tot depèn de la paraula, que en som d’afortunats”. Car la paraula és la que fa que les coses siguin allò que són. La paraula ens desvela la seva essència i les manté en l’estat de coses. Això és el que Heidegger volia dir quan afirmava que la paraula era “la casa de l’ésser”.

I citava el poeta Stefan George, que deia: “Que res no sigui si manca la paraula”.
La paraula, més que “la casa de l’ésser”, és “la casa de l’home”. L’home és l’ésser que parla. El llenguatge no parla, només l’home ho fa, tot i que l’home no és l’origen del llenguatge, sinó que se’l troba i el fa actual amb la parla. El món de l’home és el món del llenguatge, fins al punt que no en pot sortir. Som humans pel fet de parlar, i no sabem el que és la realitat fora del llenguatge. El llenguatge és omniabarcador, però també té els seus límits, perquè el llenguatge va unit al silenci, a allò que no es pot dir perquè sobrepassa tota parla. “Feliços aquells que saben que darrere els mots hi ha l’innombrable”, deia Rilke.
Estar immers en el llenguatge vol dir estar immers en una tradició. Si l’home només existeix comprenent-se, la comprensió sempre és dintre del llenguatge i, per tant, dins d’una tradició, és a dir, d’allò transmès. Ens comprenem sempre d’una manera determinada que no escollim, sinó que ens ve donada pel que ens han transmès aquells que ens han precedit. Com diu Gadamer, “quan volem decidir allò que hem de creure, ja hem fet tard”. Per això, la comprensió de nosaltres mateixos va sempre unida a l’acte d’apropiar-nos la tradició i d’interpretar-la.
La Bíblia forma part de la nostra autocomprensió, com la Literatura, la Filosofia, la Poesia, l’Art, la Música o la Ciència. La Bíblia forma part de la nostra tradició i és un document imprescindible per la nostra autocomprensió com a éssers humans i com a creients. És un encert que el Papa Francesc hagi designat un diumenge, el tercer del temps ordinari, a reflexionar sobre la Paraula, perquè això ens ajudarà a comprendre millor la nostra condició humana i creient. Però la Bíblia, com qualsevol altre text escrit, no l’hem de considerar principalment com un objecte que tenim al davant i que podem analitzar “científicament”, sinó com la plasmació
d’una experiència. Només l’entendrem, com només entendrem els altres textos escrits, si som capaços de copsar l’experiència que transmeten. Un text escrit ens obre un món que es fusiona amb el nostre i ens fa pensar. Aquesta és la riquesa i la vàlua dels textos escrits. Si diem que la Bíblia és revelada, ho és pel contingut del que diu; ho és perquè allò que ens transmet no es troba en cap altre text escrit, i ens obre un món que cap altre text no ens obre. Per això Paul Ricoeur deia que seria millor parlar de la Bíblia com a reveladora més que no pas com a revelada. I Dostoievski ens recorda que cap model d’home és superior al que ens indicà el Crist en altre temps.
El que la Bíblia ens revela, no és només la centralitat de la paraula des de la creació, sinó que la mateixa paraula que ha existit des de sempre “s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres”, com diu el mateix pròleg de l’evangeli de sant Joan. El Verb és paraula encarnada, no esperit pur. L’esperit, al marge de l’encarnació, és alienació. L’esperit sol és buit, i la matèria sola és cega. La paraula encarnada és la gran novetat de la revelació, allò que el pensament grec mai no va albirar. I que la constitució Dei Verbum del Vaticà II va posar en relleu: que Déu, més que revelar-nos continguts, s’ha revelat a si mateix en el seu Fill, la paraula feta carn. Si Harold Bloom deia que Falstaff i Hamlet, dos dels personatges de Shakespeare, eren “homes de paraules”, nosaltres podem dir que hem de ser paraules encarnades que, a diferència del Verb, no sempre encarnem allò que hauríem de ser.

Josep Hereu