El corresponsal a Nova York d’aquest diari publicava no fa gaire que en aquest lloc s’hi va donar el vist-i-plau a la legislació que permet accelerar i convertir la descomposició del cadàver en fertilitzant.

El “tu ets pols i en pols et convertiràs” ara pot esdevenir “tu ets materia orgánica i et pots convertir en adob per a la vida vegetal”, una manera de reencarnar-se. Ja ho havia cantat Joan Manuel Serrat a Mediterràneo: “Le daré verde a los pinos, y amarillo a la genista”. No és el primer lloc on aquesta legislació s’aprova; ja havia succeït anterioment a Washington (2019), Colorado i Oregon (2021), Vermont i Califòrnia (2022).
Els rituals funeraris han existit sempre en la història de la humanitat. Són practiques religioses que han evolucionat amb el temps, però que han tingut sempre una relació amb la vida d’ultratumba: reflecteixen les creences dels humans en la vida del més enllà. Segons sigui la creença en el més enllà, será el ritual. En l’hinduïsme, per exemple, sempre s’han cremat els cadàvers i s’han llençat les cendres al Ganges. Només es va fer una excepció amb Gandhi, de qui es guarda una part de les cendres en un mausoleu a Nova Delhi, pel prestigi i el significat de la seva persona a l’Índia. La cremació indica que l’individu retorna al tot del qual ha format part des de sempre.
També la incineració s’ha imposat entre nosaltres des de fa uns anys. Les cendres són dipositades, de vegades, en cementiris, com si fos una tomba, encara que ocupant menys lloc. En tot cas, les cendres dipositades en un cementiri, indiquen que són d’algú, com el cadáver de la tomba també era algú, no només simple materia orgánica. Avui, però, s’imposa la tendència a prescindir de les tombes, comm diu Antoni Puigverd: s’eliminen els cadàvers en els forns d’incineració i després d’escampen les cendres a qualsevol lloc. És la pèrdua de la identitat. Formem part d’un tot, al qual retornem una vegada morts. Aquesta és la visió que el neopaganisme panteista ha imposat a la nostra cultura contemporània com a conseqüència de considerar la realitat des d’un punt de vista estrictament immanent i cientifista, obviant que allò que ens identifica com a humans no és la nostra biología sinó la nostra biografia. Els humans no som només matèria orgánica, sinó matèria i esperit.
Aquesta és una de les novetats importants que aporta el cristianisme: més que la vida després de la mort, que sempre ha estat present en les diverses religions, és la identitat de la persona humana
abans i després de la mort. Això és el que ens diuen els relats de les aparicions de Jesús; el Crist ressuscitat és el mateix que el crucificat: mira les meves mans i els meus peus i posa el dit al meu costat, li diu Jesús a l’incrèdul Tomàs. Creure en la resurrecció no és només creure en la vida després de la mort, sinó creure en la nostra identitat abans i després de la mort. Això és el que reflecteixen les tombes dels cementiris: que no som només matèria orgánica, sinó matèria orgànica amb una identitat propia. I aquesta és també l’esperança de la resurrecció. Reencarnació i resurrecció no són realitats homologables, per més que la nostra cultura ens ho vulgui fer creure.