En la llengua francesa hi trobem l’expressió une hirondelle ne fait pas le printemps, expressió que un bon traductor no traduirà mai literalment, sinó que dirà una flor no fa primavera. Tota traducció és una interpretació – o una traïció (traduttore / traditore) – del text original per conservar-ne el sentit més enllà de la literalitat de les paraules. En l’exemple proposat, les paraules no es corrresponen, però el sentit sí.

Tot això ve a tomb d’un extens article aparegut al suplement cultura/s de La Vanguàrdia (29/10/2022) amb el títol I Déu es va adaptar als lectors, en el que es constata l’auge en la traducció de textos religiosos, especialment bíblics, amb edicions de caràcter laic, entenent per laic allò que no recalca el sentit religiós del text, sinó el literari, el cultural o l’històric. Alguns editors volen alliberar aquests textos del segrest tipològic – s’entén religiós – al que han estat sotmesos per adaptar-los a nous lectors que moltes vegades ni tan sols són creients. Les vendes de Bíblies de caràcter laic arriben als trenta milions d’exemplars anuals.
Una cosa és interpretar i l’altra adaptar. La interpretació és legítima i necessària. L’adaptació és qüestionable i pot ser, fins i tot, perversa. És cert que un text com el de la Bíblia pot ser objecte de diversitat de lectures, com qualsevol text clàssic, però el que no pot ignorar qui el llegeix és que es tracta d’un text religiós. Obviar aquesta característica és desvirtuar el text i fer-ne desaparèixer el sentit. L’interès de la Bíblia – o de qualsevol altre llibre clàssic – es troba en el contingut d’allò que diu i en com ho diu, perquè enlloc més es diu allò que allà s’hi diu.
És necessari proposar noves traduccions per actualitzar el llenguatge i fer-lo més proper al lector contemporani, com ho han fet Joan F. Mira amb els Evangelis i Armand Puig amb els Salms; o les que estan preparant Josep Batalla sobre els Salms i l’editorial Albada sobre la Bíblia. Però també cal ser curós amb algunes interpretacions, com bé assenyala Josep Batalla en el cas de l’expressió Déu venjatiu, que s’està imposant a la de Déu vindicatiu, més apropiada al sentit original. “Desgraciadament, diu Batalla, la mala traducció és la que s’està imposant i el significat de les Escriptures està sent traït”.
Hi ha també versions litúrgiques dels textos bíblics que són poc adequades. Per exemple, quan es tradueix la paraula talent pel terme milió. Aquesta és una mala interpretació, perquè el sentit del terme talent no es correspon al sentit del terme milió, com sí que es corresponia el sentit
del terme flor al sentit del terme oreneta. No és el text el que s’ha de fer contemporani del lector, sinó el lector el que s’ha de fer contemporani del text. Només així deixarem que el text ens parli i ens digui coses, sense necessitat de manipular-lo per fer-lo més atractiu.

Josep Hereu