L’atemptat contra l’escriptor Salman Rushdie a Nova York és una bona ocasió per reflexionar sobre les relacions entre teocràcia, fanatisme i raó. Vagi per endavant la condemna sense pal.liatius d’aquest atemptat. Però em va semblar poc encertat el titular que encapçalava la crònica de Francesc Peiron – “Punyalades contra la raó” – pels equívocs que conté.

La teocràcia com a forma de fonamentar el poder i l’autoritat ha estat vigent a Occident durant segles. Diversos són els motius que van impulsar-ne la desaparició. Un dels més importants, sens dubte, fou la intolerància. Les teocràcies són intolerants perquè pretenen que el poder que exerceixen està fonamentat en una revelació divina, la qual cosa les autoriza a imposar la seva actuació enfront dels infidels. En el cas de l’Islam radical, la intolerància afecta no només els seus seguidors que no són prou fidels a la doctrina del profeta, sinó a la resta de la humanitat, especialment a Occident, perquè ha eliminat “de facto” la religió de la seva vida privada i pública. El que es proposa l’Islam radical és una croada contra el laïcisme imperant en les nostres societats desenvolupades, però ignora la legítima laïcitat de tota societat, com va admetre el Concili Vaticà II.
És cert que la raó va tenir un paper decisiu contra el fanatisme religiós al segle XVII, que va permetre acabar amb les guerres de religió instaurant la Pau de Westfàlia l’any 1648. Però no és menys cert que la mateixa raó es va convertir en intolerant quan es va instal.lar en el poder amb la Revolució Francesa i va acabar imposant l’època del terror. Sense oblidar que els dos grans sistemes totalitaris que han devastat Europa al segle XX – nazisme i estalinisme – han pretès estar fonamentats en la raó.
Les religions han estat històricament intolerants, però les religions no són l’única font d’intolerància. La raó també ha estat històricament intolerant i fanàtica, potser molt més que les religions. És erroni pensar que la religió ens condueix a la intolerància i la raó ens condueix a la tolerància. Tant l’una com l’altra poden ser – i de fet han estat – intolerants. El lema de la Il.lustració segons el qual si seguim els dictàmens de la raó aconseguirem un món més humà i lliure de fanatismes ha resultat ser fals.
Les punyalades contra Salman Rushdie no són contra la raó, sinó contra la llibertat. Perquè la llibertat de crítica no ho és només contra els excessos i les intoleràncies de la religió, sinó també contra els excessos i les intoleràncies de la raó. Les religions han de fer la seva autocrítica, com va
fer el catolicisme en el Concili Vaticà II. Ha fet la raó il.lustrada la seva autocrítica? Em temo que encara li falta molt camí per recórrer.

Josep Hereu