Main menu

El segle XX ha estat un segle de revolucions. Pensem en la revolució bolxevic a Rússia, en la gran marxa de Mao a la Xina, en la revolució cubana de Fidel Castro, en el genocidi khmer a la Cambodja de Pol Pot o en la contrarevolució de Jhomeini a l’Iran. Revolucions que, tot i no ser del mateix signe, compartien un obectiu comú: millorar la societat. En realitat, l’han deixada pitjor del que l’havien trobat.


Als segles XV i XVI van néixer diverses reformes religioses a l’interior del cristianisme – excel.lentment exposades per Lluís Duch en el segon volum de la Història de la teologia cristiana d’Evangelista Vilanova – que van caure en els mateixos errors – o semblants – de l’Església que pretenien reformar. Si les revolucions volien capgirar l’ordre de la societat, que consideraven injust, les reformes religioses van separar-se de l’Església per considerar que era irreformable. L’intent tampoc no va reeixir, però va propiciar que la pròpia Església catòlica iniciés un procés de reforma – conegut com a contrareforma – amb el concili de Trento.
Als segles XII i XIII, quan es consoliden les ciutats (burgs) i quan el cristianisme es troba al punt àlgid del seu poder temporal, apareixen també intents de reforma per a una vida més autèntica d’acord amb l’Evangeli. Alguns grups es constitueixen al marge de l’Església (càtars, valdesos, albigesos), però d’altres no la volen abandonar tot i que volen reformar-la. Aquest és el cas de Domènec de Guzmán i de Francesc d’Assís.
Francesc d’Assís volia, certament, reformar l’Església, però ho va fer d’una manera peculiar: en comptes d’exigir la reforma dels altres – per a la qual cosa no li faltaven raons – va proposar al Papa una nova “forma de vida”. Davant la negativa papal que al.legava que no era possible viure d’aquella manera, Francesc li respon que, si allò no era possible, l’Evangeli no es podia complir. Allò que semblava una “utopia”, de fet, no ho era.
Si alguna cosa s’hagués de destacar del projecte de vida de Francesc d’Assís és el seu amor pel que ell anomenava dama pobresa. Fill d’un mercader, Francesc sabia el que era la fortuna del comerç i el que comportava la riquesa. No és pas que la riquesa sigui dolenta en ella mateixa, però no està mai saciada; sempre en vol més i, d’aquesta manera, ens aparta d’allò essencial. Per això insisteix Francesc en la dama pobresa, no pas perquè la pobresa sigui bona per ella mateixa, sinó perquè només vivint pobrament no ens apartarem d’allò que realment
importa. Francesc d’Assís volia viure pobrament perquè sabia que només d’aquesta manera es podia sentir la necessitat de Déu. La dama pobresa s’assembla més als “pobres de Yahvé” dels que parla la Biblia que a “l’opció pels pobres” de la que parlen les teologies de l’alliberament, de les quals el bisbe Pere Cadaldàliga n’era un convençut representant. Si sant Benet, amb l’ora et labora, va destruir la idea que el treball manual no era digne dels homes lliures, Francesc d’Assís, amb la dama pobresa, adverteix dels perills de la nova idolatria: la riquesa.
És adeqüat parlar avui de pobresa, quan el que s’intenta és erradicar-la? De fet, cada dia hi ha menys gent que viu en la pobresa extrema, i d’això ens n’hem d’alegrar. En un món on hi ha béns suficients pel benestar de tothom, i on seria desitjable que tothom tingués una vida humanament digne, parlar de pobresa pot semblar anacrònic, però potser és més necessari que mai. Tenim infinitat de coses supèrflues i innecessàries que no omplen el sentit de la nostra vida. Viure pobrament – modestament – ens ajudaria a no perdre el sentit d’indigència que fa falta per desitjar allò que ens omple de veritat.
El projecte de Francesc d’Assís, tanmateix, no va reeixir. L’entrada massiva de membres en l’orde va desvirtuar l’esperit inicial, fins al punt que Francesc i els seus primers companys es van refugiar als eremitoris perquè ja no eren reconeguts pels seus, aquella gran massa de nouvinguts. D’aquesta època formen part un seguit d’escrits – el més eloqüent dels quals és “La perfecta alegria” – que Paul Sabatier va revaloritzar en considerar-los com els més fidels a l’esperit de experiència franciscana originària.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment