Main menu

L’escriptor rus Vasili Grossman va escriure, poc abans de morir, Que el bien os acompañe, una “petita joia” que es pot considerar el seu “testament personal”, segons escriuen Marta Rebon – la traductora - i Ferran Mateo en l’Epíleg. El llibre és la plasmació de les experiències que més el van colpir del seu viatge a la república d’Armènia – la més petita de l’antiga URSS –, experiències que van des de la duresa del seu paisatge fins a la tendresa de les seves gents. El viatge de Grossman va tenir lloc l’any 1961 i ell va morir l’any 1964.


Són sobretot corprenedores i extraordinàriament eloqüents les seves reflexions sobre la fe cristiana i la bondat d’algunes persones. Grossman – que es considerava ateu – admirava la bellesa de les esglésies armènies, però no hi sentia l’esperit del cristianisme; perquè els creients, diu Grossman, no es veuen ni s’escolten: es senten. A l’home que creu en Déu se’l percep en una multitud d’indicis; no només en el contingut de les seves paraules, sinó també en l’entonació de la veu, en la construcció de les frases, en l’expressió de la mirada, en la seva manera de caminar, en la manera de beure i menjar... Als creients se’ls sent, i, a Armènia, Grossman diu que no en va sentir cap.
Cap al final del seu relat, tanmateix, matisa aquesta afirmació, quan contraposa les paraules de l’ancià Aléksei Mijáilovich a les del culte catholikos. En les paraules i en la mirada d’aquell camperol semianalfabet hi va sentir les paraules d’un creient, no tant pel que deien com per un sentiment que no enganyava. No intentava convèncer-me, diu Grossman, sinó que parlava amb amargura de què les persones no volien seguir la principal llei de la vida: desitjar a tothom sense excepció el que desitges per a tu, desitjar-ho al marge de la riquesa i la pobresa, de la nacionalitat, de què es professi una fe o no, de l’afiliació política o de la no militància. Si no desitges el mal per tu, no el desitgis ni el facis a ningú. Ja que vols el bé per a tu, desitja’l també als altres.
Hi havia una força especial en les paraules de l’ancià, segueix Grossman, paraules d’un vell camperol que vivia en una isba estreta i sofocant, paraules la força espiritual de les quals no podien vèncer ni el pes de la vida ni el pes del treball. La fe de l’ancià no existia fora de la seva vida, sinó que s’havia fos amb ella. Eren paraules senzilles sobre la necessitat de compadir totes les persones, sobre la necessitat de desitjar a tots el mateix que a nosaltres. Unes paraules que no eren pronunciades en un to emfàtic
ni arrogant, sinó amb tristesa: encara que sembli molt senzill, repetia l’ancià, la gent no sap viure bé, conforme a la llei de la bondat i de la veritat, sinó que s’allunyen constantment d’aquest ideal. Aquesta fe, afirma Grossman, em va tocar, perquè de sobte vaig comprendre la seva força, no dirigida a Déu, sinó als homes; vaig comprendre que Aléksei Mijáilovich no podia viure sense ella, com no podia viure sense pa ni sense aigua.
Hi ha un do superior, segueix Grossman, al geni de la ciència i de la literatura, dels poetes i dels científics: és el do suprem de la bellesa de l’ànima, de la generositat, la noblesa i la valentia personal en nom del bé, de la convicció que el treball i la bondat són més forts que qualsevol mentida. El bé veritable és aliè a la forma i al formalisme, és indiferent a la materialització per mitjà del ritus i de la imatge; no busca el seu reforç en el dogma; viu allà on hi ha un cor humà bo. Crec, acaba dient Grossman, que, tant en la bondat del pagà com en l’impuls misericordiós del no creient, de l’ateu, en la tolerància d’un creient a d’altres religions, el Déu bo dels cristians celebra la seva victòria. Aquí resideix la seva força.
Barev dzes: “que el bé us acompanyi”, són les paraules que els armenis s’intercanvien quan es saluden. Grossman les adreça tant als armenis com als no armenis.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment