Main menu

Una de les obres més conegudes de Vincent van Gogh és la famosa sèrie de girasols, un conjunt de quadres que plasmen sobre la tela la peculiar visió que el pintor tenia d’aquestes flors. Però aquí no em proposo parlar de pintura, sinó de la veritat que l’art de la pintura ens revela i que sovint ens passa desapercebuda. No és ni tan sols necessari tenir coneixements erudits per “escoltar” aquesta veritat que la pintura, i l’art en general, ens revelen. Perquè tant la pintura, com qualsevol manifestació artística, són portadors d’una veritat que només podem assolir en la seva contemplació.


Fixem-nos, doncs, amb els girasols de van Gogh. Potser no sabem gran cosa de van Gogh, ni a quina tendència pictòrica el podem adscriure, ni quina tècnica utilitzava en els seus quadres. No vull pas dir que tot això no sigui important – fins i tot necessari – per entendre la seva pintura i la seva obra, però res de tot això no és essencial per copsar la veritat que ens revelen els seus quadres. Fins i tot podríem pensar que si coneguessim els motius que van moure van Gogh a pintar els girasols d’aquesta manera tan poc “atractiva”, en comptes de pintar uns girasols exhuberants que alegressin la nostra mirada, els comprendríem millor. Però no ho sabem. Res de tot això no és important ni decisiu a l’hora d’escoltar la veritat que ens revelen els girasols. Quina és, doncs, aquesta veritat?
La veritat dels girasols no és “una”, ni “única”, sinó que n’hi ha tantes com contempladors dels quadres. La veritat dels girasols és allò que jo sento en contemplar-los. Què em diuen els girasols? Pot ser que no em diguin res, però pot ser que em facin pensar en la “caducitat” de la bellesa i de la vida. Aquells girasols esmorteïts em revelen que la bellesa que van tenir un altre dia és efímera, que la vida és fugissera. Aquesta és la veritat de la pintura de van Gogh. Pot ser que ell mai hagués pensat en això ni hagués tingut aquesta intenció. No té cap importància. La contemplació de l’obra d’art forma part de l’obra tant com la creació de l’obra per l’artista que l’ha concebut.
Uns preciosos versos de Joana Raspall ens indiquen el mateix en el cas de l’obra d’art literària: “Cada llibre té un secret / disfressat de blanc i negre; / tot allò que et diu a tu / un altre no ho pot entendre; / sent el tacte dels teus dits / i creu que l’acaricies / i que el batec del teu pols / vol dir que, llegint, l’estimes. // Tot allò que et donarà / que no ocupa lloc, ni pesa, / t’abrigarà contra fred / d’ignorància i de tristesa. // Amb els llibres
dels amics / no et faltarà companyia. // Cada pàgina pot ser / un estel que et fa de guia”.
Quan llegim un text, hem d’estar disposats a què ens digui alguna cosa, així com quan contemplem una obra d’art. Si no és així, la lectura és endebades i el visionament d’una obra d’art no serà cap contemplació, sinó un simple passatemps. Si ara agafem l’Antic Testament i llegim el salm 90, allà se’ns diu: “T’emportes els homes com si fossin un son; al matí s’espiguen com l’herba, com l’herba que s’espiga i floreix, però al vespre es marceix i s’asseca”. El que ens diu el salm no és gaire diferent del que ens han dit els girasols de van Gogh: la vida humana és efímera, com l’herba.
Estem tant acostumats a llegir literatura autocomplaent, d’autoajuda o de “disseny”, que ens oblidem que la literatura i l’art en general no ens ha de complaure, sinó que ens ha d’incomodar. Per això és important que ens acostumem a llegir literatura que ens faci pensar o a contemplar obres d’art que ens interroguin, no pas perquè ens diguin coses que no sabem, sinó perquè ens recordin allò que massa sovint oblidem: que la nostra vida és efímera i que val la pena ocupar-se d’allò que és fonamental, com la paràbola del ric insensat del que ens parla l’evangelista Lluc (12, 13-21), que disposat a gaudir de la quantitat de béns que havia acumulat, havia oblidat que aquella mateixa nit li reclamarien la seva anima.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment