Santa Sofia i la Sagrada Família són dues joies arquitectòniques, temples erigits per retre culte a Déu. Kemal Atatürk, fundador de la Turquia moderna com un estat laic, va decretar que Santa Sofia fos un museu i no una basílica ni una mesquita. Recep Tayyip Erdogan ha canviat el seu estatus i l’ha convertida en mesquita, tot i que oberta a les persones que la vulguin visitar. Turquia, que continua sent “oficialment” un estat laic, ha deixat de ser-ho de facto, i “el somni d’una Turquia buidada de cristians però occidental”, com deia Jordi Joan Baños, “ha rebut un bany de realitat”.

L’Islam no pot admetre que cap esfera de la vida quedi fora de la influència de la religió islàmica, a diferencia del que passa a Occident.
El procés de secularització que ha viscut Occident a partir dels darrers segles de l’Edat Mitjana i que s’ha anat consolidant en els segles posteriors és un procés que l’Islam no ha fet. Aquest procés ha portat a la laïcitat – que no laïcisme – de l’Estat, que ha estat beneficiós tant per a l’Estat com per al cristianisme. Occident ha deixat enrere els règims teocràtics i els diferents àmbits de la vida de les persones gaudeixen de plena autonomia. Aquesta autonomia laica de la societat occidental –qüestionada per alguns sectors intransigents i reaccionaris – no es dóna a l’Islam, que no admet el laïcisme, però tampoc la laïcitat. Per a l’Islam només hi ha els fidels i els infidels. Occident, en canvi, admet la laïcitat, encara que alguns la confonguin amb el laïcisme.
El nostre Estat és, doncs, un estat laic que respecta l’exercici de les diferents creences religioses. En aquests darrers temps, però, aquest respecte s’ha vist posat en qüestió per diversos motius, que aquí no detallarem. És lamentable que un govern, que es diu democràtic i es suposa respectuós amb els seus ciutadans, denegui un permís i anuncïi sancions contra l’arquebisbe Omella per haver celebrat una missa funeral a la Sagrada Família per a les víctimes de la Covid-19. El Govern, que autoritza els turistes a visitar el temple de Gaudí, no deixa que els creients -un 23% de l’aforament – hi acudeixin per honrar els seus morts, com deia Lluís Foix. I continuava dient que “si a l’anunciar la sanció es retreu al cardenal que no hagués aixecat la veu contra la repressió a Catalunya, li semblava una irresponsabilitat en forma de revenja de la primera autoritat del país”. Carles Puigdemont, per la deva banda, també va retreure al cardenal Omella que en les seves gestions negociadores no es comportés com un home d’Església, sinó com un home d’Estat; i que això li semblava inacceptable per als qui eren catòlics i cristians. Paraules inquietants per
part d’un alt dirigent polític que posa en qüestió de facto l’autonomia i la neutralitat de l’Església respecte a l’Estat. És el revers de la posició d’Erdogan. Si l’Islam no admet la laïcitat de l’Estat, el nacionalisme no admet l’autonomia i la neutralitat de l’Església. La causa independentista, tant legítima des del punt de vista polític com la no independentista, només admet partidaris o contraris, de la mateixa manera que l’Islam que només admet fidels i infidels. I així és com s’imposa a la societat. Segurament que l’Església a Catalunya no podia quedar exenta d’aquest “tsunami”, però faria malament de caure en aquest parany. Com va dir Josep Maria Carbonell, l’església catòlica no és una “església dels pobles” i encara menys una “església dels estats”. El perill del “gal.licanisme”, continuava dient Carbonell, està sempre present. En la història d’Europa hi ha experiències més recents que són encara més inquietants, com és el cas del protestantisme a Alemanya a l’època del nacionalsocialisme.
A banda de les diverses opcions polítiques democràtiques que han de ser respectades com correspon a un Estat democràtic i social de dret, hi ha una qüestió que tot polític hauria de tenir sempre present: que l’objectiu de la política no és altre que garantir la convivència dels ciutadans en pau, llibertat i justícia. Si en comptes de la concòrdia es crea la divisió, és que alguna cosa molt greu està fallant en l’acció dels polítics.

Josep Hereu