Main menu

Sovint parlem de cinema espiritual quan ens referim a pel.lícules que tracten sobre temes específicament religiosos, però en canvi no som tan proclius a parlar-ne quan es tracta de pel.lícules que tenen una implícita – o clara – dimensió espiritual encara que aparentment no ho sembli. Hi ha moltes pel.lícules en la història del cinema que parlen directament de temes religiosos, però n’hi ha també moltes d’altres que encara que aparentment no en parlin, el que realitat plantegen són qüestions espirituals de primer ordre.

El festin de Babette n’és un clar exemple: el sopar que organitza Babette, exiliada francesa de la comuna de Paris a la casa de dues germanes luteranes a Dinamarca, per conmemorar l’anniversari de la mort del pastor que era el pare de les dues germanes, és una clara al.lusió al relat de l´Últim Sopar i a la donació total de Jesús als seus deixebles i a la humanitat, encarnat en la figura de l’artista que és Babette.
La dimensió religiosa de l’ésser humà és present sovint en la literatura, la pintura, l’escultura, la música, el teatre o la filosofía, entre altres. L’art, en general, ens proposa una mirada diferent sobre la realitat de la que ens proposen la visió quotidiana o la visió científica. Són moltes les pel.lícules i els directors que han sabut penetrar amb la càmera a l’interior d’aquesta dimensió religiosa de la realitat i de l’ésser humà. A banda de la pel.lícula mencionada anteriorment, hi podem afegir altres directors, com els danesos Carl Theodor Dreyer o Lars von Trier, el suec Igmar Bergman, o David Lynch, per mencionar només aquests exemples. Fer una llista exhaustiva sería massa laboriós.
Andréi Tarkovski també forma part d’aquesta nissaga de cineastes. El desembre de 2020 diversos autors, coordinats per Tamara Djermanovic i Olena Velykodna, li van dedicar el llibre Andréi Tarkovsky y la cultura universal, on s’hi troben reunides les seves col.laboracions. El cinema del director rus pot ser qualificat, indubtablement, com a cinema espiritual. Segons Igor Evlampiev, el cinema de Tarkovski s’emmarca en la llarga tradició dels filòsofs russos més importants dels segles XIX i XX, per a qui el principal problema filosòfic era l’home, un home que transcendeix els termes de la seva vida limitada i està vinculat amb la dimensió eterna de l’ésser. Les pel.lícules de Tarkovski, diu Paula López, apel.len directament a la sensibilitat “irracional” de l’espectador, a la pulsió de trascendència i a la necesitat humana de l’infinit.
La civilització moderna, segons Tarkovski, està en crisi; la majoria dels humans només busquen satisfer el seus problemes de la vida quotidiana – perseguint objectius il.lusoris com la riquesa material, el poder, el plaer, etc. – i s’allunyen de la idea de la profunditat o, si es vol, de Déu, com diu Roger Vilanova. Tarkovski critica constantment la dependència que té l’individu modern de la materialitat y la desconnexió d’allò espiritual y transcendent. “La moderna cultura de masses, pensada per al consumidor - diu Tarkovski a Esculpir en el tiempo –, mutila les ànimes, tanca a l’home cada vergada més el camí cap a les qüestions fonamentals de la seva existència, cap a prendre consciència de la seva pròpia identitat com a ésser espiritual”. La paraula sacrifici – que es el títol de la seva darrera pel.lícula – no té per al director rus cap connotació negativa; al contrari, el sacrifici és un acte revolucionari contra un món obsessivament “racional”: el propi sacrifici pel bé d’altres persones o per la veritat. La capacitat de sacrificar-se i de tenir fe en els valors essencials de la vida – l’amor, la fe, la capacitat d’entregar-se a un ideal – és necessària per a què el món es salvi de la catàstrofe absoluta, diu Tamara Djermanovic. Tot veritable artista fa aquest sacrifici, per això cada artista és a la vegada un profeta. L’artista, segons Tarkovski, té una responsabilitat i l’art té una missió en la transfiguració de l’home.
***
Tota obra d’art és una revelació, una obra encarnada – com ho és la paraula de la que parla el pròleg de l’Evangeli de sant Joan –, una llum que l’home necessita. La llum de les icones medievals russes és l’únic art que Tarkovski situa en la dimensió d’allò etern i veritable. Andrei Rublev – títol de la pel.licula de Tarkovski en honor del reconegut pintor d’icones – tot i reconèixer que existeix el mal, trenca el seu vot de silenci i torna a pintar icones perquè d’aquesta manera pot aportar la llum necessària perquè no prevalguin les tenebres. “En qualsevol cas, escriu Tarkovski, no hi ha dubte que l’objectiu de qualsevol art que no vulgui ser consumit com una mercaderia consisteix a explicar per si mateix i al seu entorn el sentit de la vida i de l’existència humana. O potser no explicar-li-ho, sinó tan sols confrontar-lo a aquest interrogant”. Encara que no tots els éssers humans se n’adonen, els autèntics artistes i filòsofs, com si fossin profetes, han d’intentar explicar a altres persones el veritable sentit de la seva existència. Per al creador rus, l’artista és aquella persona que ha tingut accés a una veritat absoluta y que sent la imperiosa necesitat de comunicar aquesta veritat a la humanitat. “La idea de l’infinit, escriu Tarkovski, no es pot expressar en paraules, ni tan sols es pot descriure. Però l’art proporciona
aquesta possibilitat, fa que l’infinit sigui assequible. A l’absolut només s’hi accedeix per la fe y per l’activitat creadora”.
Tanmateix, la transcendència de la que parla Tarkovski, diu Paula López, no està en cap cas vinculada amb la religió o amb la mística. Ni tan sols amb el cristianisme dogmàtic tradicional, segons Igor Evlampiev. És una transcendència que remet a l’essència de l’ésser humà que neix a l’interior més íntim de cada ésser, que es projecta cap a la naturalesa i cap a totes les parts de l’univers. La fe tarkovskiana es refereix, més aviat, a una fe articulada a partir de l’amor a la bellesa. És una fe que apel·la a la necessitat elemental de l’ésser humà de sentir-se part d’un tot armònic. Tarkovski ens invita a commoure’ns amb allò sagrat intrínsec a tota existència. És una concepció espiritual que podríem anomenar eclèctica, com una fusió de la tradició gnòstica, els ensenyaments de la mística oriental y les idees de la filosofia nietzscheana. En aquesta nova religió buscada por Tarkovski, no preval Déu, sinó l’home, que ha de descobrir Déu dintre de si mateix i convertir-se en el centre d’una realitat nova i més perfecta.
Sense negar aquestes observacions de Paula López i Igor Evlampiev sobre l’espiritualitat tarkovskiana, jo no estic tan segur que els plantejaments de Tarkovski estiguin tan allunyats de la tradició del cristianisme. Els seus plantejaments són, certament, eclèctics, però potser no tan allunyats de la tradició cristiana quan diu que “Un home sense amor deixa de ser un home”. Allò que necessita l’home és un altre ésser humà, com diu Tamara Djermanovic. Stalker nota que no pot guiar en la seva recerca a aquells que no creuen poder trobar res, però en separar-se del Professor y de l’Escriptor, torna a l’humil habitacle amb la seva dona i la seva filla sordomuda on hi troba els valors essencials de la vida. No és el coneixement intel.lectual ni el benestar material el que necessitem, sinó l’amor i la fe: aquest és el missatge inequívoc de Stalker, segons Tamara Djermanovic. Hem de superar el culte a la ciència y a la tecnologia, i prendre cosnciència que l’ésser humà és un ésser diví i místic. El propòsit de la vida de cadascú és la descoberta d’aquesta essència, diu Igor Evlampiev. Em semblen molt pertinents les paraules de Rafel Argullol quan comenta la pel.lícula Solaris. Diu Argullol que aquesta pel.lícula s’emmarca en el que podríem anomenar l’art de l’espera. Els que s’acullen a la poètica de l’espera no tenen com a solució final un paradís al cel ni un paradís a la terra. No tenen una síntesi final d’una utopia. A la tragèdia grega, diu Argullol, hi trobem una frase de Prometeu que reflecteix bé el que ell anomena la poètica de l’espera: “He insuflat als homes cegues esperances”. En la ceguesa, conclou Argullol, hi ha un raig de llum i
d’esperança. Fent una paràfrasi d’aquest comentari, podríem dir que deixar una porta oberta a l’esperança no inclou necessàriament el cristianisme, però tampoc no l’exclou.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment