Main menu

Tant la setmana de pregària per a la unitat dels cristians com el dia dedicat a la Paraula instaurat pel Papa Francesc tenen motius de sobres per merèixer la nostra atenció.
Sovint s’ha mal interpretat el tema de la divisió dels cristians, pensant que, en els seus inicis, no existia cap divisió entre els ells sinó que hi havia una perfecta harmonia que s’hauria deteriorat amb el pas de la història. Res més lluny de la realitat.

Gairebé sempre hi ha hagut discrepàncies entre els cristians, i mai no va existir aquella uniformitat o perfecta harmonia, tal com es desprèn dels escrits neotestamentaris. I malgrat tot, podem dir que allò que ha caracteritzat des de sempre la comunitat cristiana ha estat la seva comunió: els cristians que s’han mantingut fidels al nucli de la fe, el credo, sempre han actuat en comunió amb els seus pastors. Una comunió que és compatible amb una diversitat de ritus i tradicions que han persistit des dels temps antics fins avui en alguns casos.
Aquesta comunió en la diversitat s’ha vist alterada històricament per aquells que s’han desvinculat dels seus pastors per motius doctrinals o organitzatius i han actuat al marge de la comunió amb la resta. Dit amb altres paraules, han trencat la comunió eclesial, no la diversitat legítima de tradicions i ritus que sempre han existit. Aquesta és la unitat que els cristians voldríem assolir: la unitat en la comunió.
Des del Concili Vaticà II s’han assolit alguns acords ecumènics importants; però encara estem lluny d’aconseguir una unitat en la comunió. El que sí que compartim tots els cristians de les diferents confessions és la “comunió en la Paraula”. Tots som “oients” de la mateixa Paraula, per utilitzar l’expressió del teòleg Karl Rahner, i tots proclamem la mateixa Paraula de salvació. És oportú recordar això perquè la “comunió en la Paraula” no és només una comunió que afecti els cristians, sinó que ha de ser una comunió que englobi tots els homes. La Paraula que proclamem els cristians ha de ser també paraula de comunió universal entre tots els homes i dones de qualsevol condició, com si fos una paràfrasi de les paraules que obren la constitució Gaudium et Spes del Concili Vativà II: Els goigs i les esperances dels homes són també els goigs i les esperances de l’Església. La Paraula ens ha d’unir en la fe, però també en la caritat i en l’esperança; entre els cristians de les diverses confessions i entre tots els homes.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment