Malgrat saber que la mort és esperada, sempre ens sorprèn. La mort no és estalviada a ningú, com bé diu l’adagi llatí Nemini parco, que trobem anunciat, entre altres llocs, a la placeta de la vila de Verges, on es representa cada any la dansa de la mort en la processó del Dijous Sant. Realitat universal i ineludible, la mort és l’única cosa segura que tenim mentre vivim, encara que sembli una paradoxa. Tots els homes de tots els temps han retut culte a la mort i li han buscat un sentit. I tanmateix, sovint no sabem què hem de dir quan arriba la mort. Ens deixa en un profund silenci.

La realitat de la mort potser sigui una bona ocasió per pensar sobre el sentit de la vida. De fet, quan parlem del sentit de la mort el que volem és parlar del sentit de la vida. Dels nostres actes, de les nostres decisions, del que hem fet o hem omès, del que hem estimat o menyspreat, del que hem ajudat o escatimat, del que hem donat o rebut, de tot el que ha constituït la nostra vida. Tot això ha existit, és el que som o hem estat nosaltres. La pregunta és: es tracta d’una realitat passada que s’ha esvaït per sempre? Aquesta i tantes altres preguntes ens envaeixen a l’hora de la mort, preguntes per a les quals no sempre és fàcil trobar resposta.
Al llarg de la història trobem respostes nombroses i variades. Moltes d’elles mereixedores d’un profund respecte i que ens fan pensar molt. Avui també són moltes i diverses les actituds que trobem enfront de la mort, la qual cosa constitueix un bon motiu per reflexionar-hi. La mort avui és potser l’únic acte que reuneix encara tota una comunitat (poble), segurament per poc temps. L’anonimat i la comoditat dels tanatoris s’imposa de manera accelerada i els cementiris estan deixant de ser els llocs del repòs etern per a molts difunts. El neopaganisme imperant proposa un retorn a la natura amb la dispersió de les cendres als llocs més variats, donant a entendre que retornem al Tot del qual provenim: un panteisme explícit i inquietant.
Des del punt de vista de la creença cristiana, considerem que la vida és una aposta que ens interroga cada dia i a cada moment de la nostra existència. Una aposta que ens empeny a prendre decisions que ningú més que nosaltres no pot prendre. Tant si hom creu que la vida acaba amb la mort com si no ho creu, ha de decidir si obra amb justícia o no, si diu la veritat o no, si és honest o no, si val la pena estimar o no. Són decisions que només estan a l’abast de cadascú i que donen sentit a la seva vida. La
pregunta ara és: per què apostar per aquestes coses? Tota aposta és un risc. Podem perdre o guanyar. Què podem guanyar si actuem d’acord amb aquests criteris? Què podem perdre si no hi actuem? Aquest era el dilema que plantejava Pascal.
Partint d’aquest dilema, la fe cristiana aposta pel futur d’aquesta vida, més que no pas per la vida futura, perquè està convençuda que la identitat de la persona perdura eternament, com la identitat del Crist rerssuscitat i del Crist crucificat. Si estem convençuts que serem eternament allò que haguem sigut, tant per a bé com per a mal, val la pena considerar el temps de la nostra vida temporal com aquell on es juga la nostra vida perdurable, perquè amb el temps de la nostra existència temporal s’acaba el temps de l’Homo viator , com diria Gabriel Marcel.
Tant si creiem en el futur de la nostra vida com si creiem que la vida acaba amb la mort, estem enfront d’una creença i no pas d’una evidència. D’allò que no es pot parlar, val més callar, deia Wittgenstein. El silenci pot ser, de vegades, el més eloqüent dels llenguatges. No saber què dir enfront de la mort és fer un silenci que deixa una porta oberta a l’esperança.

Josep Hereu