Main menu

No és pas una paraula que estigui de moda, la compassió. Ha estat substituïda per una altra que no arrossega la mateixa càrrega semàntica: la solidaritat. No vull pas dir que no sigui pertinent parlar de solidaritat, però no comporta la càrrega de significat que té la compassió, sobretot si la referim als qui sofreixen, en general, i de manera especial als malalts. Tenir compassió és considerat, sovint, com un tracte de llàstima, menyspreu o desconsideració envers aquells als qui l’apliquem, quan en realitat el seu sentit originari no té res a veure amb això.

Compassió vol dir patir amb (patere cum / sym-pathein). Una actitud espiritual que indica la capacitat de tenir empatia amb l’altre per compartir les seves vivències, com indicava Edith Stein en el seu llibre El problema de la empatía. La compassió, per tant, és una actitud que humanitza i que no tothom, malauradament, practica. La compassió no comporta necessàriament desprendiment material, sinó espiritual.
La solidaritat, que avui dia está tant en boga, és més propensa a la complaença i a l’ostentació. En tenim exemples patents a casa nostra. Cada any som sol.licitats per col.laborar amb campanyes solidàries com la Marató de TV3 o el Banc dels aliments. I cada any s’intenta superar les xifres de recaptació, siqui monetàrires o en espècies. No vull pas dir que això no sigui necessari o que estigui malament. L’objectiu, però, de les campanyes mencionades no és pas la compassió, sinó l’alleujament material de necessitats urgents o el fer posible determinades investigacions que revertiran en bé de la salut pública. Ambdós objectius són lloables i serien encara més meritoris si no es veisssin acompanyats per l’ostentació de la nostra solidaritat.
La compassió, en canvi, és discreta, no cridanera, i no té pretensions messiàniques, sinó guaridores. No és pas una actitud exclusiva del cristianisme, sinó de tota condició humana. Només cal que recordem la figura de Prometeu a la tragedia grega. Prometeu roba el foc dels déus per donar-lo als homes perquè sent compassió per ells en veure’ls tan desprovistos de tot, a diferencia dels animals. Amb el foc els homes podrán forjar eines, vestimenta i tot el que necessitin per no morir. L’heroi compassiu, però, será castigat per haver transgredit el manament diví. En el cristianisme, Déu mateix es compadeix de l’home fent-se home ell mateix i compartint la seva condició, excepte en el pecat. Prometeu dóna instruments als homes. El Déu cristià es dóna ell mateix fent-se home en Jesucrist i compartint la seva condició. Aquest és el sentit de la compassió:
fer pròpis els sofriments d’altri. Els malalts han de ser objecte de la nostra compassió, a més del nostre ajut material. L’ajut material no sols és necessari, sinó que és imprescindible. Però l’ajut material sol no portarà aquel calor humà de la compassió, sempre i quan sigui sincera. Tal com diu Marc Antoni Broggi en el seu libre Por una muerte apropiada, una cosa és morir sol i una altra morir abandonat. Potser hi ha pocs malalts mal atesos, però n’hi ha molts que es troben sols i abandonats, encara que tinguin totes les atencions mèdiques cobertes. Estan esperant, simplement, algú que es compadeixi d’ells.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment