Parlar de la família actualment és parlar de famílies, perquè són diverses les formes que la família ha adquirit, no només des del punt de vista social, sinó també des del punt de vista jurídic.

Avui dia l’estructura familiar ha deixat de quedar circumscrita exclusivament al que enteníem per família nuclear, composta pels pares i els fills, per donar pas a una diversitat de formes de familia que van des de la convivència entre home i dona sense certificat matrimonial (parelles de fet), la família monoparental, les parelles amb domicilis propis per a la dona i per a l’home o les famílies entre persones del mateix sexe amb reconeixement jurídic.
A què és deguda aquesta diversitat que, a més, s’ha presentat de manera molt accelerada en la nostra societat? Lluís Duch va dedicar un volum sencer de la seva Antropolgia de la vida quotidiana a la família. Allà hi podem trobar alguns motius que ens expliquen aquesta evolució. Podem destacar, entre altres, la durada de la vida. Aquest fet ha contribuït a què el matrimoni deixés de ser un projecte vitalici per convertir-se en un projecte vital amb una durada imprevisible, i que el divorci adquirís una importància molt gran. En un món on les separacions i els divorcis esdevenen cada dia més freqüents i “normals”, les relacions familiars són objecte d’inacabables processos de reclassificació familiar. També s’ha de posar en relleu la provisionalitat, que ha esdevingut el “valor” social dominant, la qual cosa contrasta vivament amb allò que s’esdevenia en altres èpoques, en les quals l’estabilitat havia estat la referència obligada dels sistemes socials. Per a molts la família s’ha convertit en una “fase transitòria de la vida” o en una “comunitat a temps parcial”.
En realitat, sosté Lluís Duch, no és pas que la família com a tal es trobi en perill de desaparició, sinó simplement que un determinat model familiar ja no és acceptat per un nombre important i creixent de membres de la nostra societat. La família és i serà sempre el marc on l’ésser humà porta a terme les seves primeres i fonamentals experiències, el laboratori en el qual els humans poden començar a posar a prova les possibilitats creadores i humanitzadores de la nostra humanitat.
El futur de la família passa per la primacia de l’amor i l’estimació entesos com l’acceptació d’allò que ha estat, és i serà la nostra existència. Aquesta és l’estimació pròpia dels éssers humans: homes i dones que viuen en l’estabilitat de la història, no pas en la provisionalitat de l’instant. En
qualsevol cas, el futur de la família sembla assegurat, però vindrà de la mà, això sí, d’una certa “normalització del seu caràcter fràgil”.

Josep Hereu