EL SILENCI ETERN
El periodista Josep Martí Blanch elogiava no fa massa, des de les pàgines d’aquest marteix diari, la bellesa dels cementiris nordamericans: espais molt ben cuidats que conviden a visitar-los. El nostre sistema de ninxos no els fa, potser, tan atractius, però aquí també molts cementiris mereixen ser visitats, sobretot per Tots Sants, quan molta gent ha anat a portar flors als seus difunts i ha recitat una pregària per a ells. Sigui com sigui, la visita als cementiris hauria de ser no només motiu de gaudi estètic, sinó també de reflexió. Allà hi descansen en pau aquells que ens han precedit, i no és pas per casualitat que el terme alemany per designar el cementiri sigui Friedhof (habitacle de la pau). Els cementiris són l’estança dels morts i, tanmateix, estan plens de vida.
No sempre les ubicacions dels cementiris són idónies. Hi ha cementiris que no inviten a res, com el de Santa Coloma de Gramenet a l’àrea metropolitana de Barcelona o el de L’Escala a l’Alt Empordà; n’hi ha, en canvi, que son un reclam per a la reflexió i el silenci, com el de Collserola a Barcelona, el del Casal Borja a Sant Cugat del Vallès, el de la ciutat de Stockolm a Suècia, el de l’abadia de Beuron al sud d’Alemanya o el d’Ultramort, al Baix Empordà. La sola ubicació ja indica el sentit que volem donar al lloc dels morts: si és simplement un magatzem de cadàvers o si és un lloc de memòria.
Comments powered by CComment