Main menu

Diu el Cohèlet, conegut tradicionalment com a Eclesiastés, que “tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa” (3,1). També hi ha d’haver, doncs, un temps per a la reflexió. Ja deia Pascal, al segle XVII, que la major part dels problemes que tenen els humans provenen del fet de no aturar-se a pensar cada dia uns minuts per valorar el que han fet i el que han de fer. I, encara – afegia el pensador francès –, si després de restar marejats amb tots els afers que els ocupen tenen un moment, l’empren a divertir-se, per tal d’obviar poder pensar en ells mateixos.


Totes les èpoques tenen els seus reptes. A nosaltres ens ha tocat viure la pandèmia i afrontar la crisi econòmica que comporta. Hem sentit científics, tècnics, economistes i experts de tota mena fent propostes i buscant remeis per fer-hi front. No hem sentit tant, però, pensadors que ens fessin reflexionar sobre el nostre model de vida. No fa gaire Josep Corbella deia, referint-se a la pandèmia, que “els ciutadans europeus tenim el problema addicional d’haver-nos acostumat a un hedonisme al que ens resistim a renunciar, i d’haver adoptat un individualisme que ens fa reticents a acceptar sacrificis personals en nom del benestar col.lectiu”. Aquesta reflexió venia en lletra petita dins un article que poca gent, segurament, haurà llegit, quan hauria d’haver vingut destacada en grans titulars.
La veu dels experts és imprescindible per afrontar els efectes de la pandèmia en tot el seu abast, però ella tota sola és insuficient. Ha d’anar acompanyada per altres veus que la complementin. Daniel Innerariry ho expressava fa pocs dies: “Davant del somni tecnocràtic, el cert és que la ciència és una veu més en el concert, i les lògiques polítiques, ètiques o ideològiques es fan valer també com a punts de vista legítims a l’hora d’adoptar les decisions. La ciència assessora, però no substitueix”. Estem lluny d’aquell optimisme positivista del segle XIX que confiava cegament en la ciència i la tècnica per resoldre els problemes de la humanitat. Necessitem, en efecte, la veu de nous “Sòcrates” que posin en qüestió el nostre paradigma de vida, perquè això és justament el que no estem disposats a qüestionar. Veus que ens facin entendre que sense renúncies no podrem aconseguir res que valgui la pena. Però, qui s’atreveix a parlar de renúncies o de deures a l’imperi dels drets? “La prosperitat desbocada i la transformació d’una economia de l’abundància en un mercat on allò superflu i sense sentit s’imposa a allò essencial i productiu” són paraules que
Hannah Arendt escrivia, l’any 1959, referint-se a la societat nordamericana. Avui, també és la nostra.
Reflexionar i posar en qüestió aquest model de vida no és suficient per resoldre el problema de la pandèmia o de l’economia, però és imprescindible per trobar una solució. Si més no, per crear espais on pugui créixer una esperança. I revertir aquesta situació, tan sols és possible amb una antropologia de la fraternitat. Aquesta és una de les constants que trobem en l’encíclica Fratelli tutti del papa Francesc, on s’insisteix en la dimensió comunitària de l’antropologia cristiana davant els reduccionismes individualistes: “Cadascú és plenament persona quan pertany a un poble, i alhora no hi ha veritable poble sense respecte al rostre de cada persona. Poble i persona són termes correlatius”.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment