Diàleg és un concepte massa sovint utilitzat de manera impròpia – com passa també amb molts d’altres –, que acaba per no significar res. L’etimología del terme ens indica quin és el seu sentit primigeni: dia-lógos, “a través de la paraula”. Ja d’entrada, l’estructura del diàleg és dual: necessita sempre, almenys, dos interlocutors. Però no és suficient que hi hagi dos interlocutors per a què tingui lloc el diàleg; cal, a més, que aquests dos interlocutors s’escoltin, doncs no hi ha diàleg sense “esolta”. I escoltar no vol dir únicament estar callat mentre l’altre parla, sinó admetre que l’altre té coses a dir-me.

Sense aquesta actitud d’obertura i d’acceptació de l’altre no hi ha diàleg possible, amb independència del nombre d’interlocutors; el que hi haurà serà una iuxtaposició de monòlegs – que és el que succeeix normalment –, però no diàleg. Quan hi ha autèntic diàleg, els punts de vista inicials s’han de veure modificats al final, de manera que els interlocutors han sigut capaços de canviar els seus punts de vista perquè han “escoltat” l’altre. Només així, “a través de la paraula” – dia-lógos – es pot canviar la mirada sobre les coses i arribar a la veritat.
La pregunta és: podem assolir realment la veritat a través del diàleg? L’autor per excel.lència del diàleg, Plató – i el seu mestre Sòcrates – va escriure tota la seva filosofia en diàlegs. Precisament perquè el diàleg ens indica que la recerca de la veritat sempre està oberta. No hi ha conclusions en un diàleg. I cap dels interlocutors no pot presumir de posseir la veritat. El filòsof, segons Plató, és el qui “estima la veritat” – això vol dir la paraula filo-sofia: amor a la veritat –, no el qui la posseeix. Només els déus, segons Plató, poden posseir la veritat. Els humans només la podem “estimar”. Quan pretenem posseir-la, abandonem l’actitud de diàleg i adoptem l’actitud d’adoctrinament, que pot revestir multiplicitat de formes.
Aquesta metodologia dialògica – és a dir, basada en el diàleg – no condueix cap a un relativisme encobert, ens podem preguntar? No és el diàleg una manera de fomentar el subjectivisme de les opinions en detriment del valor objectiu de la veritat? Res més lluny d’això en el pensament de Sòcrates i Plató. La filosofia de Plató està als antípodes del relativisme. La recerca de la veritat és la condició ineludible per construir una ciutat harmònica basada en la justícia. Per poder actuar justament, hem de saber primer què és la justícia; per poder arribar a la veritat, hem de saber primer què és la veritat. Aquesta postura està als antípodes del
relativisme dels sofistes – contemporanis de Sòcrates i de Plató, però presents en totes les èpoques –, que defensaven que “l’home era me mesura de totes les coses”, com deia Protàgores. Per Plató, només déu és la mesura de totes les coses. Plató – i Sòcrates – no buscaven en realitat que els homes fossin més savis, sinó que fossin millors ciutadans. El principi últim de la filosofia de Plató és el Bé, del qual deriva tot, com el Sol que tot ho il.lumina. Podriem dir, doncs, que el diàleg platònic no és el mètode per accedir a la veritat, sinó que el diàleg és la veritat, en la mesura que ens recorda que la veritat existeix i que aquesta només es pot assolir a través d’un diàleg ininterromput i mai acabat. Plató defineix el pensament precisament com el diàleg que l’ànima té amb ella mateixa.
Però la gran veritat del diàleg és el reconeixement de l’altre. Fins i tot sense dir res, abans de tota paraula, com diria Levinas, l’altre ha de ser reconegut per a què el diàleg sigui possible. No es tracta tant de descobrir “altres veritats” com de descobrir “la veritat dels altres”, per utilitzar una expressió de Karl Jaspers. En la nostra situació cultural hi ha excés de paraules vàcues i poca disposició per al reconeixement de l’altre. Fins que això no es doni, el diàleg no serà possible i la convivència – l’harmonia segons Plató – estarà compromesa. Tota actitud que negui el reconeixement de l’altre, no només és una dificultat per al diàleg, sinó que és la negació del diàleg, encara que els interlocutors arribin a acords satisfactoris.

Josep Hereu