Main menu

Des de sempre la humanitat ha donat importància a l’educació. No em proposo, tanmateix, de fer un seguiment de les teories més importants que hi ha hagut al llarg de la història, ni tan sols de la història recent, sinó de reflexionar sobre el contingut del que significa educar.


No desvetllo cap novetat si dic que hi ha cert desconcert en l’àmbit educatiu. Potser hi ha estat sempre. Però el desconcert al que em refereixo no és pas degut a la pluralitat de models educatius, sinó al concepte mateix d’educació. Hi ha conceptes antagònics del que sifgnifica educar que hem prendre en consideració si realment volem que l’educació doni els seus fruits.
La primera cosa que hem de tenir en compte és que educar significa imposar. Tota educació és una imposició – asimètrica –, per a què l’infant pugui entrar en el món del sentit. Sense aquesta imposició asimètrica, l’infant quedaria fora del món del sentit i no podria formar mai part del món dels humans. Aquesta manera d’entendre l’educació avui és contestada per molta gent, educadors i no educadors, argumentant que als infants no se’ls ha d’imposar res, sinó que han d’anar descobrint per ells mateixos allò que han de fer. Educar és permetre simplement que allò que l’infant ja porta a dintre, ho tregui a fora, fent una lectura maldestre del mètode socràtic. Aquesta manera de pensar s’ha traslladat fins i tot a moltes escoles, on s’imposen mètodes anomenats “treballs per competències” en els quals els alumnes van descobrint per ells mateixos allò que abans els ensenyava el mestre o professor. Fins i tot s’ha “democratitzat” la distribució a l’aula, agrupant els alumnes en petits grups i abolint la tarima del professor, el qual es situa al mateix nivell que l’alumne.
Aquest plantejament que acabo de descriure conté un concepte d’educació radicalment fals, i es contradiu amb les dades de l’experiència. Ja diu l’adagi popular que ningú no neix ensenyat. Si no imposéssim continguts educatius als infants, aquests no assolirien mai la llibertat. Quedarien incapacitats per prendre qualsevol decisió. La primera imposició i la més important és la del llenguatge. El llenguatge no és innat, és adquirit, i un infant que no aprengués a parlar no parlaria mai. El mateix podem dir pel que fa al llegir o l’escriure, a les normes elementals de comportament i al respecte dels altres. Com més continguts imposem a l’infant, més possibilitats tindrà després per escollir. És erroni pensar que com menys continguts els imposem més lliures seran. Aquesta llibertat és una llibertat buida, que no té res per escollir.
Hi ha un àmbit en el qual molts pares no volen condicionar en absolut els seus fills per no condicionar llur llibertat: és l’àmbit de l’educació religiosa. No discuteixo la legitimitat dels pares que han decidit no donar cap mena de formació religiosa als seus fills; simplement els dic que els arguments en els que recolzen la seva opció no tenen consistència i van en detriment de la llibertat dels seus fills, perquè anul·len una de les dimensions constitutives de l’ésser humà que quedarà sense accés.
Tots els pares i educadors imposen els continguts educatius que creuen adequats per als seus fills per a què, quan siguin adults, puguin decidir lliurement. Sense aquesta imposició a la infància no seria possible l’exercici de la llibertat a l’edat adulta. Per què l’àmbit de l’educació religiosa és una excepció?

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment