Vaig sentir en certa ocasió, per boca d’un professor d’Esade, que la recerca d’informació abans de l’era digital s’assemblava a un beduí del desert, perquè costava molt de trobar i els mitjans eren escassos; ara, en canvi, s’assembla més a una jungla perquè, de tanta que n’hi ha, es fa difícil saber quina s’ha d’escollir. La pregunta és: estem realment més ben informats per aquest allau d’informacions o més aviat aquest allau ens empobreix?

James Williams, que havia estat enginyer de Google, explicava no fa gaire que la digitalització compulsiva de les nostres opinions empobreix el debat públic i el nostre cervell, perquè el nostre cervell pensa al ritme de l’evolució natural, i el ritme frenètic digital l’està degradant. Tot el que val la pena a la vida, diu Williams, requereix atenció, i la digitalització ens roba aquesta atenció sense deixar-nos temps per reflexionar. Pensem que l’usuari mitjà consulta el seu mòbil 150 cops al dia i el toca més de 2.600. No només perdem aquest temps que dediquem al mòbil, sinó que perdem també l’oportunitat de viure amb intensitat altres experiències que sí que valen la pena.
Alguns pensaven equivocadament, Williams entre ells, que la digitalització democratitzava el coneixement, quan allò que democratitza realment és la banalitat i, a més, fa rics les elits. Diu James Williams que els millors cervells de la seva generació dissenyen click baits que ens fan llegir continguts escombraria per impuls, i això ens esclavitza. És com si ens regalessin un GPS, però decidíssin per on hem anar. Una cosa semblant és el que fa la indústria de l’atenció: potenciar l’oferta de continguts temptadors a través de la pantalla a tot arreu i a tota hora. Consultem el mòbil de la mateixa manera que l’obès ingereix menjar porqueria: sense assaborir la lectura, l’escriptura o la reflexió. La paradoxa és que com més apetitoses són les escombraries que deglutim, menys ens alimentem; com més atenció posem en “continguts brossa” digital, menys ens assabentem del que passa realment i menys relacions de debò tenim.
És possible combatre aquesta degradació que ens ofereix la tecnologia? Eludir aquesta temptació constant de les xarxes?
Per fer-ho cal saber aïllar-se de la jungla i tornar al desert. No pas al desert físic, sinó al desert metafòric. El desert és la metàfora del lloc on no hi ha cap distracció i on ens podem concentrar en allò essencial. És una figura recurrent a la Bíblia. És el lloc on Jesús fou temptat i va trobar la força per
resistir a les temptacions. Tota temptació és una seducció que amaga un engany. Es tracta de desemmascarar l’engany i no deixar-se seduir per la temptació. Això és el que feu Jesús quan el temptador li oferia falsos messianismes: convertir les pedres en pans, llençar-se daltabaix del pinacle del Temple o postrar-se i adorar-lo per posseir un imperi terrenal. Les respostes de Jesús són conegudes: l’home no viu només d’allò material, ni de la glòria efímera, ni del poder enganyós. Totes aquestes seduccions es presenten com una vida plena i autèntica, però en realitat no són res més que falses promeses buides de contingut.
Igualment passa amb la tecnologia digital. El mòbil pot ser de gran utilitat, però també ens pot esclavitzar. No es tracta, doncs, simplement de renunciar-hi, sinó d’utilitzar el temps que dediquem al mòbil a d’altres ocupacions més interessants i enriquidores: lectures de llibres que ens facin pensar, converses enriquidores amb els amics, visionament de pel.lícules que ens interroguin, visita d’exposicions o monuments artístics que ens satisfacin. Només aconseguirem prescindir dels continguts escombraria digitals si els substituïm per altres continguts més rellevants que ens satisfacin plenament i ens humanitzin. Pensem que la vida és efímera i que val la pena centrar-nos en allò essencial. Menys mòbil i més reflexió podria ser un bon lema.

Josep Hereu