LE HAVRE
Després del cine-fòrum que vam fer al Casal de Tor sobre aquesta pel.lícula d’Aki Kaurismäki, vaig tenir la impressió que els comentaris posteriors a la projecció es van quedar molt a la superfície. Pensant-hi amb més detenció, m’ha semblat que hi ha moltes més coses a considerar. Això no és una cosa estranya, perquè la pel.lícula va treballant en la teva ment i vas veient totes les implicacions que té. Sense pretendre ser exhaustiu, doncs, us exposo el resultat de les meves reflexions, a les que hi he afegit algunes observacions que m’ha fet arribar l’Olga Mundó.
EL FESTÍN DE BABETTE
La pel.lícula El festín de Babette pot ser considerada un clàssic del cinema, entenent per clàssic tota obra que té un valor permanent, es tracti de literaruta, teatre, cinema, escultura, pintura o ciència. Com tota obra d’art, no té una lectura canònica, sinó que pot ser objecte de diverses interpretacions que es complementen. El filòsof Josep Ma. Esquirol diu que tota filosofia, a l’igual que tota peça musical, té una clau interpretativa. També la té El festín de Babette. I si bé és veritat que totes les lectures són legítimes, la més suggerent és la clau teològica o religiosa.
RÚSSIA CÀLIDA: UNA EXPERIÈNCIA ESPIRITUAL
Olga Mundó fa públics, a Rússia càlida (Editorial Sunya), un conjunt de dietaris de viatge que recullen, tal com diu ella mateixa, els esdeveniments que li ha suggerit la terra russa quan hi ha pogut viatjar. Els itineraris per aquelles terres s’entrellacen amb els camins de la seva pròpia vida, fins al punt que porten l’autora a intercalar les reflexions sobre aquells esdeveniments amb altres reflexions sobre la seva pròpia terra i sobre la altres aspectes de la vida quotidiana. Els dietaris reflecteixen sobretot una experiència i una inquietud espiritual que l’autora exposa obertament.
L’ESCOLA DE L’ÀNIMA
L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure (2024), és el darrer text publicat pel filòsof Josep Ma. Esquirol, i forma part d’un conjunt més ampli de textos que l’autor engloba sota l’epígraf genèric de “filosofia de la proximitat”: La resistència íntima (2015), La penúltima bondat (2018) i Humà, més humà (2021). La reflexió filosòfica sempre es fa en una clau, com la interpretació d’una peça musical. La clau de la seva filosofia és la proximitat: considerar l’humà com l’ésser traspassat per l’infinit. Més en concret, per quatre infinituds: la vida mateixa, la mort, el tu i el món. És una nova manera d’apropar-se a les qüestions que, des de sempre, han colpit els humans.º
LES DUES CULTURES: UNA APOSTA PEL DIÀLEG
L’autor anglès C.P. Snow va pronunciar una conferència a Cambridge el 7 de maig de 1959 sobre la ruptura de la comunicació entre ciències i humanitats - les dues cultures -, que el mateix autor va reprendre en una nova publicació l’any 1963. Tant la conferència com la publicació van suscitar intensos debats, que podriem dir que han arribat fins al dia d’avui. Així sembla confirmar-ho el reportatge de La Vanguàrdia del dia 22 d’abril de l’any en curs que porta per títol Tolstoi entra a Medicina, on s’anuncia que la Facultat de medicina de la UPF impulsa una matèria d’Humanitats per “tornar l’ànima a la professió”, una proposta que forma part del moviment internacional The Doctor as Humanist. Jonathan McFarland, president d’aquest moviment internacional, afirma que “Art i medicina sempre van anar junts fins que es va tecnificar la professió i el metge es va anar allunynant del pacient”. Altres universitats s’estan obrint camí en aquest sentit, integrant la cultura, l’art i l’ètica, com la UPC a Barcelona o la Carles III a Madrid.