“Ningú no pot viure sense esperança”. Aquestes paraules foren pronunciades per un presidiari d’un camp de concentració que no podia esperar res d’altre que no fós el sofriment i la mort. I, tanmateix, considerava que una vida sense esperança no tenia sentit. L’esperança, certament, dóna sentit a les nostres vides, però no tot el que es presenta sota el nom d’esperança ho és realment. De vegades confonem l’esperança amb la il.lusió o, fins i tot, amb la quimera. Hi ha esperances sensates i “esperances” infundades o insostenibles.
Llegeix més:SOBRE L’ESPERANÇALa tolerància s’ha convertit en un valor tan indiscutible dins la nostra cultura contemporània, que poca gent gosa posar-la en qüestió. El seu contrari, la intolerància, no només no gaudeix de bona premsa, sinó que és censurada cada vegada que algú insinua una certa connivència amb ella. Això ens ha portat a una situació en la que ser tolerant vol dir simplement “deixar fer”, sense cap dret – no ja a prohibir o censurar – sinó ni tan sols opinar en contra. D’aquesta manera, la tolerància no és res d’altre, moltes vegades, que permissivitat, i el resultat final és un deteriorament de la convivència en benefici dels més astuts o dels més agosarats. Ser tolerant no és el mateix que ser permissiu. Massa sovint confonem la permissivitat amb una dubtosa tolerància.
Llegeix més:SOBRE LA TOLERÀNCIANo és pas una paraula que estigui de moda, la compassió. Ha estat substituïda per una altra que no arrossega la mateixa càrrega semàntica: la solidaritat. No vull pas dir que no sigui pertinent parlar de solidaritat, però no comporta la càrrega de significat que té la compassió, sobretot si la referim als qui sofreixen, en general, i de manera especial als malalts. Tenir compassió és considerat, sovint, com un tracte de llàstima, menyspreu o desconsideració envers aquells als qui l’apliquem, quan en realitat el seu sentit originari no té res a veure amb això.
Llegeix més:SOBRE LA COMPASSIÓMalgrat saber que la mort és esperada, sempre ens sorprèn. La mort no és estalviada a ningú, com bé diu l’adagi llatí Nemini parco, que trobem anunciat, entre altres llocs, a la placeta de la vila de Verges, on es representa cada any la dansa de la mort en la processó del Dijous Sant. Realitat universal i ineludible, la mort és l’única cosa segura que tenim mentre vivim, encara que sembli una paradoxa. Tots els homes de tots els temps han retut culte a la mort i li han buscat un sentit. I tanmateix, sovint no sabem què hem de dir quan arriba la mort. Ens deixa en un profund silenci.
Llegeix més:SENTIT DE LA MORTSanta Sofia i la Sagrada Família són dues joies arquitectòniques, temples erigits per retre culte a Déu. Kemal Atatürk, fundador de la Turquia moderna com un estat laic, va decretar que Santa Sofia fos un museu i no una basílica ni una mesquita. Recep Tayyip Erdogan ha canviat el seu estatus i l’ha convertida en mesquita, tot i que oberta a les persones que la vulguin visitar. Turquia, que continua sent “oficialment” un estat laic, ha deixat de ser-ho de facto, i “el somni d’una Turquia buidada de cristians però occidental”, com deia Jordi Joan Baños, “ha rebut un bany de realitat”.
Llegeix més:DE SANTA SOFIA A LA SAGRADA FAMILIA