No és pas una paraula que estigui de moda, la compassió. Ha estat substituïda per una altra que no arrossega la mateixa càrrega semàntica: la solidaritat. No vull pas dir que no sigui pertinent parlar de solidaritat, però no comporta la càrrega de significat que té la compassió, sobretot si la referim als qui sofreixen, en general, i de manera especial als malalts. Tenir compassió és considerat, sovint, com un tracte de llàstima, menyspreu o desconsideració envers aquells als qui l’apliquem, quan en realitat el seu sentit originari no té res a veure amb això.
Llegeix més:SOBRE LA COMPASSIÓMalgrat saber que la mort és esperada, sempre ens sorprèn. La mort no és estalviada a ningú, com bé diu l’adagi llatí Nemini parco, que trobem anunciat, entre altres llocs, a la placeta de la vila de Verges, on es representa cada any la dansa de la mort en la processó del Dijous Sant. Realitat universal i ineludible, la mort és l’única cosa segura que tenim mentre vivim, encara que sembli una paradoxa. Tots els homes de tots els temps han retut culte a la mort i li han buscat un sentit. I tanmateix, sovint no sabem què hem de dir quan arriba la mort. Ens deixa en un profund silenci.
Llegeix més:SENTIT DE LA MORTSanta Sofia i la Sagrada Família són dues joies arquitectòniques, temples erigits per retre culte a Déu. Kemal Atatürk, fundador de la Turquia moderna com un estat laic, va decretar que Santa Sofia fos un museu i no una basílica ni una mesquita. Recep Tayyip Erdogan ha canviat el seu estatus i l’ha convertida en mesquita, tot i que oberta a les persones que la vulguin visitar. Turquia, que continua sent “oficialment” un estat laic, ha deixat de ser-ho de facto, i “el somni d’una Turquia buidada de cristians però occidental”, com deia Jordi Joan Baños, “ha rebut un bany de realitat”.
Llegeix més:DE SANTA SOFIA A LA SAGRADA FAMILIALa festa de Nadal torna com cada any seguint el cicle de la naturalesa que ens marca el calendari: el solstici d’hivern. Els cicles de la naturalesa representen “l’etern retorn del mateix”, per utilitzar l’expressió de Nietzsche, que s’imposen de manera inexorable. La naturalesa, però, no és l’única figura de l’etern retorn; n’hi ha una altra que no es refereix a la naturalesa sinó a la història: es tracta de la memòria, “el present del passat” com deia sant Agustí. Heus aquí dues maneres de retorn del passat: una, la naturalesa, que retorna sense que nosaltres hi intervinguem; l’altra, la memòria, que requereix la nostra col.laboració.
Llegeix més:NADAL: LA NATURA I LA HISTÒRIAAmb aquest títol, Tamara Djermanovic ens ofereix una visió a l’abast de tothom de l’obra de Dostoievski, que «ha baixat a les profunditats de l’ànima humana i ha descrit els cels i els abismes que s’hi troben». Som nosaltres, segons Dostoievski, els qui en darrer terme tenim la llibertat de decidir com serà la nostra existència, la qual cosa fa que valgui la pena viure la vida, malgrat les seves contradiccions. Una d’aquestes contradiccions és la irracionalitat humana. L’home del subsòl ―alter ego de l’autor― aixeca la veu contra el racionalisme científic i el positivisme.
Llegeix més:«L’UNIVERS DE DOSTOIEVSKI»