Els lectors de La Vanguàrdia es troben cada dia amb un espai al final del diari – la contraportada – que recull l’entrevista amb algun personatge rellevant del món de la ciència, de la cultura, de la técnica, del teatre, del cinema, de la literatura, de la medicina o d’altres àmbits de la vida social i política, tant del nostre país com de l’àmbit internacional.

Els periodistes encarregats d’aquesta secció aprofiten l’avinentesa d’una publicació, d´una conferència o d’algun altre esdeveniment per realizar l’entrevista. Al capçal de l’entrevista hi figuren sempre algunes dades biogràfiques de l’entrevistat, com ara l’edat, l’estat civil, la professió, una frase destacada i les seves creences religioses. Excepte l’edat, que alguns dels entrevistats prefereixen no revelar, sempre hi ha respostes a totes les altres preguntes. Pel que fa a les seves creences, les respostes solen ser molt variades i, en general, poc rellevants. Però un dia n’hi va haver una que em va cridar l’atenció, perquè em va fer pensar. A la pregunta de si tenia creences religioses, l’entrevistat – que no recordó qui era – va respondre: “Sóc ateu, però podria estar equivocat”. Em va semblar una resposta molt intel.ligent, però sobretot molt suggerent i gens dogmàtica, perquè introduïa un dubte raonable en el seu ateisme.
El dubte, en efecte, no només forma part de l’ateisme, sinó també de la fe. En tenim exemples palesos en els relats evangèlics. Però sobretot, el dubte representa un espai compartit pel ceient i pel no creient que és propici per al diàleg. I aquest és un aspecte que no sempre tenim prou en compte a l’hora de proclamar i difondre les nostres conviccions religioses. En la paraula diàleg hi ha el terme lógos – diàleg vol dir, en efecte, “a través de la paraula”, diá-lógos – que és el lloc comú d’entesa per als humans. Però no només el lloc comú d’entesa, sinó el lloc on s’ha d’argumentar. I aquest no és un aspecte menor. Tant el creient com el qui no creu han d’argumentar les seves respectives conviccions, precisament perquè no són evidents. No es tracta en cap dels casos de demostrar res, sinó de donar raó del que creuen. Car l’ateisme també és una “creença”. Ni la fe ni la increença no están, doncs, exents de donar raons, és a dir, d’argumentar, per fer plausibles les seves conviccions. Credo ut intelligam (Crec per comprendre) deia sant Agustí. Fides quaerens intellectum (La fe que busca comprensió) deia sant Anselm. “La fe no és un crit” – segons l’expressió d’Henry Dumery – sinó que necesita comprensió i argumentació. També la increença, igual que la fe, necesita argumentar si no es vol convertir en una postura dogmàtica i acrítica. El món de les evidències és
el mateix per a tothom. Més enllà de les evidències hi ha l’aposta, deia Pascal. Una aposta pot ser raonable o insensata, però mai demostrativa. Tant la fe com la increença són apostes – legítimes sens dubte – que només en l’escoltar-se mutu i respectuós podrán entaular un diàleg fecund per a ambdues. No es tracta en absolut de fer proselitisme, sinó de dialogar sobre qüestions que, encara que siguin menystingudes per la nostra cultura ambiental, no per això deixen d’afectar la nostra autocomprensió com a éssers humans. Dialogar no vol dir renunciar a les pròpies conviccions per trobar un terme mig aceptable pels dos interlocutors, sinó pensar que l’altre interlocutor pot modificar els meus punts de vista. La pregunta salta a la vista: podem renunciar o rebaixar els continguts de la nostra fe? No es tracta de renunciar a res, però potser sí que de vegades hem de purificar determinats continguts que s’han convertit en qüestionables o fins i tot en sospitosos. I per a això, el diàleg amb aquells que no pensen com nosaltres en matèria de creença religiosa pot ser d’una gran utilitat, així com també pot ser un ajut per als qui no creuen contrastar els seus punts de vista amb els punts de vista dels creients.

Josep Hereu