La festa de Nadal torna com cada any seguint el cicle de la naturalesa que ens marca el calendari: el solstici d’hivern. Els cicles de la naturalesa representen “l’etern retorn del mateix”, per utilitzar l’expressió de Nietzsche, que s’imposen de manera inexorable. La naturalesa, però, no és l’única figura de l’etern retorn; n’hi ha una altra que no es refereix a la naturalesa sinó a la història: es tracta de la memòria, “el present del passat” com deia sant Agustí. Heus aquí dues maneres de retorn del passat: una, la naturalesa, que retorna sense que nosaltres hi intervinguem; l’altra, la memòria, que requereix la nostra col.laboració.
Llegeix més:NADAL: LA NATURA I LA HISTÒRIAAmb aquest títol, Tamara Djermanovic ens ofereix una visió a l’abast de tothom de l’obra de Dostoievski, que «ha baixat a les profunditats de l’ànima humana i ha descrit els cels i els abismes que s’hi troben». Som nosaltres, segons Dostoievski, els qui en darrer terme tenim la llibertat de decidir com serà la nostra existència, la qual cosa fa que valgui la pena viure la vida, malgrat les seves contradiccions. Una d’aquestes contradiccions és la irracionalitat humana. L’home del subsòl ―alter ego de l’autor― aixeca la veu contra el racionalisme científic i el positivisme.
Llegeix més:«L’UNIVERS DE DOSTOIEVSKI»Diàleg és un concepte massa sovint utilitzat de manera impròpia – com passa també amb molts d’altres –, que acaba per no significar res. L’etimología del terme ens indica quin és el seu sentit primigeni: dia-lógos, “a través de la paraula”. Ja d’entrada, l’estructura del diàleg és dual: necessita sempre, almenys, dos interlocutors. Però no és suficient que hi hagi dos interlocutors per a què tingui lloc el diàleg; cal, a més, que aquests dos interlocutors s’escoltin, doncs no hi ha diàleg sense “esolta”. I escoltar no vol dir únicament estar callat mentre l’altre parla, sinó admetre que l’altre té coses a dir-me.
Llegeix més:LA VERITAT DELS ALTRES“Al principi existia la paraula”, llegim en el pròleg de l’evangeli de sant Joan. La paraula és la primera realitat – no pas en sentit cronològic, perquè la paraula no té origen – sinó en el sentit de fonament. Fent una paràfrasi de Goethe quan diu que “Tot depèn de l’or, que en som de pobres”, podríem dir nosaltres que “Tot depèn de la paraula, que en som d’afortunats”. Car la paraula és la que fa que les coses siguin allò que són. La paraula ens desvela la seva essència i les manté en l’estat de coses. Això és el que Heidegger volia dir quan afirmava que la paraula era “la casa de l’ésser”.
Llegeix més:ELOGI DE LA PARAULAL’art sempre ha tingut una funció, encara que aquesta afirmació pugui semblar paradoxal. Les estàtues dels faraons egipcis tenien per funció, entre altres, d’informar sobre la seva vida o la seva mort. La mètrica dels versos d’Homer facilitava la recitació per part dels rapsodes, ja que la poesia permet recordar millor que la prosa.
Llegeix més:LA FUNCIÓ DE L’ART