BLAISE PASCAL (1623-1662)
Aquest any celebrem el 400 aniversari del naixement de Pascal, un dels autors de referència de la ciència, del pensament i del cristianisme. Com a científic va trencar amb la “cultura científica” de la seva època: sabia que el raonament purament deductiu era improcedent en física; però també va trencar amb la “cultura teològica”, que es dedicava a raonar sobre els dogmes en comptes de llegir l’Evangeli i els Pares de l’Església. Si l’experimentació fonamenta la ciència humana, la revelació fonamenta la ciència divina. El paper de la raó és limitat en ambdos casos.
EL DOLÇ ENCANT DE LA DECADÈNCIA
L’estiu és una època en què es solen manifestar amb més evidència algunes de les característiques de la nostra societat. Multituds de gent que es passegen pels nostres carrers i places, que habiten les nostres cases, que poblen els nostres mitjans de comunicació o ocupen càrrecs en les nostres administracions són els portadors d’aquest Zeitgeist: en les seves converses rarament hi ha cap al.lusió a obres clàssiques de la literatura, a cap tema que mostri una certa inquietud, a cap pel.lícula que desperti un cert interès o a cap obra musical destacable. Es limiten a llibres de “disseny”, pel.lícules de moda o temes banals. Poden tenir estudis universitaris i cobrar sous superiors a la mitjana. L’objectiu més destacat de la seva vida sol ser una diversió sens fi, ignorant allò que deia Pascal del “mal infinit” (que mai se’n té prou), o que Schopenhauer comparava amb l’aigua salada, que com més se’n beu més set es té. Un exemple paradigmàtic, només un, del que estic dient són les raves que tot sovint ens importunen. Fins i tot el qui ocupen càrrecs en les administracions utilitzen aquests càrrecs, moltes vegades, per impulsar aquesta diversió sens fi sota l’eufemisme de la cultura, cosa que ha causat en ocasions les protestes de veïns a qui, en lloc de protegir com seria el seu deure, desprotegeixen, amb l’ànim d’acontentar tothom i no tenir en compte els drets que són vulnerats. Alts càrrecs de les finanaces i de la política han vist incrementat el seu poder adquisitiu gràcies a una tergiversació de les lleis de l’economia en benefici propi, ignorant que l’economia tenia com a objectiu el repartiment equitatiu de la riquesa. La llista podria continuar.
CIÈNCIA I PODER
Les relacions que el poder ha mantingut amb la ciència es remunten a l’antiguitat. El director de cinema Jerzy Kawalerowicz ho va posar de manifest en la pel.lícula Faraó (1966), on mostrava la utilització perversa que feia la casta sacerdotal d’Egipte dels seus coneixements en astronomia per mantenir sotmès al poble ignorant. Segles després, aquesta relació no ha desaparegut, encara que es presenti de manera més subtil.
SOBRE LA CREDULITAT I LA CREENÇA
El periodista Francesc-Marc Álvaro va publicar en aquest diari un interessant article que portava per títol “Els crèduls” (novembre de 2022). Es declarava sorprès per l’elevat grau de credulitat – facilitat exagerada a creure – en una població que se suposava informada i formada. Deia que els créduls són legió i apareixien en molts episodis de la nostra vida pública. La credulitat, deia Álvaro, s’expandeix com una substància dolça que construeix sospites que neixen de la intoxicació i el soroll. L’atractiu dels relats alternatius dels crèduls pot arribar a extrems delirants. La credulitat, concloia l’autor, consisteix en un acte de fe que es basa en la negació d’allò que és evident. Pel crèdul, l’argument que desmenteix el seu missatge no és més que la conspiració de l’altre.
El corresponsal a Nova York d’aquest diari publicava no fa gaire que en aquest lloc s’hi va donar el vist-i-plau a la legislació que permet accelerar i convertir la descomposició del cadàver en fertilitzant.
Llegeix més:RESURRECCIÓ I REENCARNACIÓ