En la llengua francesa hi trobem l’expressió une hirondelle ne fait pas le printemps, expressió que un bon traductor no traduirà mai literalment, sinó que dirà una flor no fa primavera. Tota traducció és una interpretació – o una traïció (traduttore / traditore) – del text original per conservar-ne el sentit més enllà de la literalitat de les paraules. En l’exemple proposat, les paraules no es corrresponen, però el sentit sí.
Llegeix més:UNA FLOR NO FA PRIMAVERAL’atemptat contra l’escriptor Salman Rushdie a Nova York és una bona ocasió per reflexionar sobre les relacions entre teocràcia, fanatisme i raó. Vagi per endavant la condemna sense pal.liatius d’aquest atemptat. Però em va semblar poc encertat el titular que encapçalava la crònica de Francesc Peiron – “Punyalades contra la raó” – pels equívocs que conté.
Llegeix més:TEOCRÀCIA. FANATISME. RAÓ.Totes les estacions de l’any tenen la seva bellesa, però la tador té una bellesa especial que no sempre sabem copsar. Després de l’exhuberància de la primavera i l’espledor de l’estiu, la tardor ens mostra la cara minvant de la naturalesa. El verd ple de vida de la primavera i el roig de plenitud de l’estiu deixa pas al groc esmorteït de la tardor, preludi de l’hivern: fulles seques formant una alfombra sota els arbres, camps llaurats a l’espera de la sembra, flors mustiues que ja no fan cap flaire. I tanmateix, la natura minvant de la tardor té una bellesa podríem anomenar “reflexiva”.
Llegeix més:TEMPS DE TARDOR“Ningú no pot viure sense esperança”. Aquestes paraules foren pronunciades per un presidiari d’un camp de concentració que no podia esperar res d’altre que no fós el sofriment i la mort. I, tanmateix, considerava que una vida sense esperança no tenia sentit. L’esperança, certament, dóna sentit a les nostres vides, però no tot el que es presenta sota el nom d’esperança ho és realment. De vegades confonem l’esperança amb la il.lusió o, fins i tot, amb la quimera. Hi ha esperances sensates i “esperances” infundades o insostenibles.
Llegeix més:SOBRE L’ESPERANÇALa tolerància s’ha convertit en un valor tan indiscutible dins la nostra cultura contemporània, que poca gent gosa posar-la en qüestió. El seu contrari, la intolerància, no només no gaudeix de bona premsa, sinó que és censurada cada vegada que algú insinua una certa connivència amb ella. Això ens ha portat a una situació en la que ser tolerant vol dir simplement “deixar fer”, sense cap dret – no ja a prohibir o censurar – sinó ni tan sols opinar en contra. D’aquesta manera, la tolerància no és res d’altre, moltes vegades, que permissivitat, i el resultat final és un deteriorament de la convivència en benefici dels més astuts o dels més agosarats. Ser tolerant no és el mateix que ser permissiu. Massa sovint confonem la permissivitat amb una dubtosa tolerància.
Llegeix més:SOBRE LA TOLERÀNCIA