Main menu


Hannah Arendt va encunyar el concepte de banalitat del mal a propòsit del judici a Adolf Eichmann – responsable dels trasllats dels jueus d’arreu d’Europa als camps d’extermini nazis – a Jerusalem. Amb aquest concepte, àmpliament divulgat, Arendt volia mostrar que el terror nazi no va ser obra de persones diabòliques o especialment sinistres, sinó de gent absolutament corrent que es limitava a acatar ordres i a complir la seva tasca sense preguntar-se per la bondat o la maldat de les seves accions. Eichmann va encarnar com ningú aquesta banalitat, tot i que no fou l’únic; van ser molts els qui van seguir la seva conducta.


Inspirat en aquest concepte de Hannah Arent, l’autor italià Enrico Deaglio ha encunyat el concepte de banalitat del bé per referir-se a Giorgio Perlasca, un súbdit italià es va fer passar per diplomàtic de l’Estat espanyol i va aconseguir alliberar molts jueus de la mort acollint-los en apartaments propietat de l’embaixada espanyola a Hongria i facilitant-los papers per escapar dels nazis. No fou l’únic que va actuar d’aquesta manera, sinó que hi va haver molta altra gent que van ajudar els jueus a sobreviure. Un dels més coneguts, perquè se’n va fer una pel.lícula – La llista de Schindler – és Oskar Schindler, l’empresari que es dedicava a salvar jueus fent-los treballar a la seva fàbrica; però també els va ajudar Angelo Roncalli, nunci de la Santa Seu a Turquia i futur papa Joan XXIII, enviant partides de baptisme anònimes per als jueus romanesos o búlgars que les volguessin utilitzar; i tants altres personatges oficials, persones anònimes o institucions que no és possible mencionar aquí de manera exhaustiva. Tots aquests “samaritans”, a més d’ajudar desinteressadament els altres, ho feien en circumstancies dramàtiques i gairebé sempre amb el perill de la pròpia vida.
No només a l’exterior dels camps es produïa aquest tipus d’ajuda desinteressada, sinó també a l’interior dels mateixos. Enmig de l’horror en el que es veien obligats a viure els detinguts, sempre va haver-hi persones que van ajudar els altres i es van sacrificar per elles, fins al punt, en alguns casos, de donar la pròpia vida, com fou el cas del sacerdot franciscà polonès Maximilian Kolbe, que no fou ni el primer ni l’únic que ho va fer. Aquests “testimonis del bé” ens mostren que, enmig de la manifestació suprema del mal, aquest mai no va poder apagar l’espurna de bé que niua en el cor de molts homes i dones. La banalitat del mal només pot ser combatuda amb la banalitat del bé.

 

 

 

Josep Hereu

Comments powered by CComment