EL DOLÇ ENCANT DE LA DECADÈNCIA
L’estiu és una època en què es solen manifestar amb més evidència algunes de les característiques de la nostra societat. Multituds de gent que es passegen pels nostres carrers i places, que habiten les nostres cases, que poblen els nostres mitjans de comunicació o ocupen càrrecs en les nostres administracions són els portadors d’aquest Zeitgeist: en les seves converses rarament hi ha cap al.lusió a obres clàssiques de la literatura, a cap tema que mostri una certa inquietud, a cap pel.lícula que desperti un cert interès o a cap obra musical destacable. Es limiten a llibres de “disseny”, pel.lícules de moda o temes banals. Poden tenir estudis universitaris i cobrar sous superiors a la mitjana. L’objectiu més destacat de la seva vida sol ser una diversió sens fi, ignorant allò que deia Pascal del “mal infinit” (que mai se’n té prou), o que Schopenhauer comparava amb l’aigua salada, que com més se’n beu més set es té. Un exemple paradigmàtic, només un, del que estic dient són les raves que tot sovint ens importunen. Fins i tot el qui ocupen càrrecs en les administracions utilitzen aquests càrrecs, moltes vegades, per impulsar aquesta diversió sens fi sota l’eufemisme de la cultura, cosa que ha causat en ocasions les protestes de veïns a qui, en lloc de protegir com seria el seu deure, desprotegeixen, amb l’ànim d’acontentar tothom i no tenir en compte els drets que són vulnerats. Alts càrrecs de les finanaces i de la política han vist incrementat el seu poder adquisitiu gràcies a una tergiversació de les lleis de l’economia en benefici propi, ignorant que l’economia tenia com a objectiu el repartiment equitatiu de la riquesa. La llista podria continuar.

Clica aquí per descarregar el PDF